La dona i la psicoanàlisi. GiDona

A les revistes GiDona del mes d'abril i de maig han aparegut la primera i la segona entrega, respectivament, de La dona i la psicoanàlisi. En els propers números es publicaran les altres dues parts d'aquest article i, així mateix, s'aniran afegint en aquesta entrada.

La dona i la psicoanàlisi

En un curs de clínica psicoanalítica, impartit a Girona a finals del 2017, vaig exposar qüestions sobre la psicoanàlisi respecte a les dones què, en una sèrie de quatre articles, m’agradaria presentar a les lectores, i als lectors, de GiDona. Els punts que desenvoluparé, breument, són: el paper de la dona en l’aparició de la psicoanàlisi; l’aportació de la psicoanàlisi en l’emancipació, la salut i la dignitat de les dones; dones rellevants en la psicoanàlisi; i, la psicoanàlisi contra el narcisisme i les impostures de la nostra època.

 

El paper de la dona en l'aparició de la psicoanàlisi

És conegut que Sigmund Freud (Príbor, 6 de maig de 1856-Londres, 23 de setembre de 1939) és el fundador de la psicoanàlisi. Però com recorda el president honorífic de l’Associació de Psicoanàlisi ULP-Gi, el psicoanalista Dr. Josep Miquel Pueyo, en els seus articles i llibres, la dona ha tingut un paper molt rellevant en els descobriments sobre la ment humana, els factors inconscients que determinen la cultura i en la terapèutica.

Els primers pacients (analitzants per a ser precisos) de Freud van ser dones mogudes pel desig de saber sobre els seus malestars i símptomes. L’aleshores jove metge vienès volia comprendre, per una banda, per què els arsenals terapèutics de la psiquiatria i la psicologia eren inoperants per curar aquelles dones sofrents i, per altra banda, anhelava descobrir quelcom que és incommensurable i absolutament fugisser a la metodologia emprada en la física i la química: el funcionament de la psique humana. El desig de Freud no era altre que curar els símptomes patològics de causa psíquica que es manifesten en el cos, en el pensament i/o en les conductes, i per això va donar la paraula, per primera vegada en la història, a la dona. Aquest canvi de paradigma va possibilitar el naixement de la psicoanàlisi.

 

Freud sabia escoltar com ningú altre. Tan és així què la seva singular escolta, el desig de no domini (atenció flotant, neutralitat psicoanalítica) i l’estudi rigorós d’allò que relataven els analitzants, li van permetre elaborar la ciència de la subjectivitat humana què és la psicoanàlisi. En altres paraules, l’escolta psicoanalítica i la ètica (del ben dir del símptoma) van possibilitar al primer psicoanalista desvetllar què era i com funcionava l’inconscient i el desig humà alhora que crear l’original dispositiu terapèutic psicoanalític per a les afeccions psíquiques, unes afeccions poc menys que inabordables des dels altres discursos.

Freud va descobrir les lleis de l’inconscient, què l’inconscient determina tot allò que som, pensem, desitgem i fem, sense excepció, totes les persones, i que aquest, tot i ésser desconegut per moltes persones, és una instància de naturalesa lingüística i pulsional que es manifesta en la superfície mateixa del discurs del parlêtre, per exemple en els lapsus, els somnis, els malestars del cos i les conductes, en paraules de l’eminent psicoanalista parisenc Jacques Lacan (París, 13 d’abril de 1901-ibídem, 9 de setembre de 1981). O sigui, què l’ésser humà es conforma en allò que és per les influències de l’Altre familiar (la seva família) i l’Altre sociocultural i polític (la societat, la cultura i la política d’on neix i es desenvolupa una persona determinada). Com deia el dramaturg i poeta anglès William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, batejat el 26 d'abril de 1564 del calendari julià- 23 d'abril de 1616 del calendari julià; 3 de maig de 1616 del calendari gregorià) a un amic «No saps quant hi ha de la teva família i entorn en allò que penses, desitges i fas.» Es pot afegir que l’ésser humà és un subjecte del llenguatge, del desig i del gaudi, i un ésser que té fonamentalment en les prohibicions edípiques la condició de la seva normalitat.

L’aportació de la psicoanàlisi a l'emancipació, la salut i la dignitat de les dones

D’ençà les primeres tesis feministes de la modernitat, formulades durant la Il·lustració sota l’aixopluc ideològic del pedagog Jean Jacques Rosseau (Ginebra, 28 de junio de 1712-Ermenonville, 2 de julio de 1778), fins a l’empowerment, de la mà del neoliberalisme, s’han fent servir aprofitades tècniques persuasives què no van a l’arrel de l’emancipació de la dona i la seva equiparació social i laboral respecte els mascles.

Tot i que la situació de les dones en l’actualitat és lluny de la ideal, ni s’han solucionat la misogínia estructural, la discriminació, la bretxa salarial, ni l’assetjament sexual, ha millorat notablement, en diversos aspectes, en els àmbits familiar, social, educatiu, empresarial, econòmic i polític des de la publicació de De l'Égalité des hommes et des femmes (1622), de Marie Le Jars de Gournay, De l'Egalité des deux sexes (1673), de François Poullain de la Barre, A Vindication of the Rights of Woman (1792), de Mary Wollstonecraft, la Convenció de Seneca Falls a Nova York de l’any 1848, l’aparició a Anglaterra de les suffragettes, terme depreciatiu encunyat pel Daily Mail al 1906 per designar a les activistes pels drets civils liderades per Emmeline Pankhurst desde WSPU (Unió Social i Política de les Dones), organització que va fundar l’any 1903, la publicació dels llibres Le Deuxième Sexe (1949), de la filòsofa defensora dels drets humans Simone de Beauvoir, The Feminine Mystique (1963), amb el que Betty Friedan va guanyar el premi Pulitzer l’any 1964, Sexual Politics (1970), de la nord-americana Kate Millett, The Dialectic of Sex: The Case for Feminist Revolution (1970), de la canadenca Shulamith Firestone, i l’article Becoming the Third Wave, de Rebecca Walker, qui va fundar el 1999, amb Shannon Liss, la Third Wave Action Foundation, entre d’altres obres i esdeveniments destacables.

 

La clínica psicoanalítica subratlla què, tot i les millores aconseguides per a les dones, els discursos ideològics i la seva impostura, lluny d’assolir la desitjada emancipació de la dona, generalment promouen una nova alienació, en aquest darrer cas a alguns dels ideals neoliberals de la època de l’imperi de la tecnociència. Així és per a més glòria d’un amo que gaudeix de la plusvàlua generada en allò que incentiva. En no poques ocasions, allò què va malament, s’agreuja: moltes teràpies sense fonaments científics, basades en la suggestió directe o indirecte i, per tant, pernicioses per a la salut i la intel·ligència, han ressorgit en la societat postmoderna. Una de les causes fonamentals d’aquest fenomen és el declivi generalitzat de la cultura.

 

Però no tot està en contra del subjecte humà descobert per Sigmund Freud. El dispositiu terapèutic psicoanalític permet a les persones deslligar-se del narcisisme i dels seus efectes morbosos. La psicoanàlisi també possibilita la supressió dels símptomes patològics i advertir les limitacions de la filosofia pràctica, els discursos religiosos i espirituals, la pedagogia, la farmacologia, la psicologia cognitiva-conductual, etc., etc., que, ja sigui per la bona fe i/o el desconeixement de la gent, recorren als ideals, a la suggestió i a l’adoctrinament. Per aquestes raons, la psicoanàlisi és l’únic discurs que salvaguarda la dignitat ètica i epistemològica del desig humà.