La dona i la psicoanàlisi. GiDona

A les revistes GiDona del mes d'abril i de maig van aparèixer la primera i la segona entrega, respectivament, de La dona i la psicoanàlisi. A continuació es pot llegir l'article sencer.

La dona i la psicoanàlisi

En un curs de clínica psicoanalítica, impartit a Girona a finals del 2017, vaig exposar qüestions sobre la psicoanàlisi respecte a les dones què, en una sèrie de quatre articles, m’agradaria presentar a les lectores, i als lectors, de GiDona. Els punts que desenvoluparé, breument, són: el paper de la dona en l’aparició de la psicoanàlisi; l’aportació de la psicoanàlisi en l’emancipació, la salut i la dignitat de les dones; dones rellevants en la psicoanàlisi; i, la psicoanàlisi contra el narcisisme i les impostures de la nostra època.

 

El paper de la dona en l'aparició de la psicoanàlisi

És conegut que Sigmund Freud (Príbor, 6 de maig de 1856-Londres, 23 de setembre de 1939) és el fundador de la psicoanàlisi. Però com recorda el president honorífic de l’Associació de Psicoanàlisi ULP-Gi, el psicoanalista Dr. Josep Miquel Pueyo, en els seus articles i llibres, la dona ha tingut un paper molt rellevant en els descobriments sobre la ment humana, els factors inconscients que determinen la cultura i en la terapèutica.

Els primers pacients (analitzants per a ser precisos) de Freud van ser dones mogudes pel desig de saber sobre els seus malestars i símptomes. L’aleshores jove metge vienès volia comprendre, per una banda, per què els arsenals terapèutics de la psiquiatria i la psicologia eren inoperants per curar aquelles dones sofrents i, per altra banda, anhelava descobrir quelcom que és incommensurable i absolutament fugisser a la metodologia emprada en la física i la química: el funcionament de la psique humana. El desig de Freud no era altre que curar els símptomes patològics de causa psíquica que es manifesten en el cos, en el pensament i/o en les conductes, i per això va donar la paraula, per primera vegada en la història, a la dona. Aquest canvi de paradigma va possibilitar el naixement de la psicoanàlisi.

 

Freud sabia escoltar com ningú altre. Tan és així què la seva singular escolta, el desig de no domini (atenció flotant, neutralitat psicoanalítica) i l’estudi rigorós d’allò que relataven els analitzants, li van permetre elaborar la ciència de la subjectivitat humana què és la psicoanàlisi. En altres paraules, l’escolta psicoanalítica i la ètica (del ben dir del símptoma) van possibilitar al primer psicoanalista desvetllar què era i com funcionava l’inconscient i el desig humà alhora que crear l’original dispositiu terapèutic psicoanalític per a les afeccions psíquiques, unes afeccions poc menys que inabordables des dels altres discursos.

Freud va descobrir les lleis de l’inconscient, què l’inconscient determina tot allò que som, pensem, desitgem i fem, sense excepció, totes les persones, i que aquest, tot i ésser desconegut per moltes persones, és una instància de naturalesa lingüística i pulsional que es manifesta en la superfície mateixa del discurs del parlêtre, per exemple en els lapsus, els somnis, els malestars del cos i les conductes, en paraules de l’eminent psicoanalista parisenc Jacques Lacan (París, 13 d’abril de 1901-ibídem, 9 de setembre de 1981). O sigui, què l’ésser humà es conforma en allò que és per les influències de l’Altre familiar (la seva família) i l’Altre sociocultural i polític (la societat, la cultura i la política d’on neix i es desenvolupa una persona determinada). Com deia el dramaturg i poeta anglès William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, batejat el 26 d'abril de 1564 del calendari julià- 23 d'abril de 1616 del calendari julià; 3 de maig de 1616 del calendari gregorià) a un amic «No saps quant hi ha de la teva família i entorn en allò que penses, desitges i fas.» Es pot afegir que l’ésser humà és un subjecte del llenguatge, del desig i del gaudi, i un ésser que té fonamentalment en les prohibicions edípiques la condició de la seva normalitat.

L’aportació de la psicoanàlisi a l'emancipació, la salut i la dignitat de les dones

D’ençà les primeres tesis feministes de la modernitat, formulades durant la Il·lustració sota l’aixopluc ideològic del pedagog Jean Jacques Rosseau (Ginebra, 28 de junio de 1712-Ermenonville, 2 de julio de 1778), fins a l’empowerment, de la mà del neoliberalisme, s’han fent servir aprofitades tècniques persuasives què no van a l’arrel de l’emancipació de la dona i la seva equiparació social i laboral respecte els mascles.

Tot i que la situació de les dones en l’actualitat és lluny de la ideal, ni s’han solucionat la misogínia estructural, la discriminació, la bretxa salarial, ni l’assetjament sexual, ha millorat notablement, en diversos aspectes, en els àmbits familiar, social, educatiu, empresarial, econòmic i polític des de la publicació de De l'Égalité des hommes et des femmes (1622), de Marie Le Jars de Gournay, De l'Egalité des deux sexes (1673), de François Poullain de la Barre, A Vindication of the Rights of Woman (1792), de Mary Wollstonecraft, la Convenció de Seneca Falls a Nova York de l’any 1848, l’aparició a Anglaterra de les suffragettes, terme depreciatiu encunyat pel Daily Mail al 1906 per designar a les activistes pels drets civils liderades per Emmeline Pankhurst desde WSPU (Unió Social i Política de les Dones), organització que va fundar l’any 1903, la publicació dels llibres Le Deuxième Sexe (1949), de la filòsofa defensora dels drets humans Simone de Beauvoir, The Feminine Mystique (1963), amb el que Betty Friedan va guanyar el premi Pulitzer l’any 1964, Sexual Politics (1970), de la nord-americana Kate Millett, The Dialectic of Sex: The Case for Feminist Revolution (1970), de la canadenca Shulamith Firestone, i l’article Becoming the Third Wave, de Rebecca Walker, qui va fundar el 1999, amb Shannon Liss, la Third Wave Action Foundation, entre d’altres obres i esdeveniments destacables.

La clínica psicoanalítica subratlla què, tot i les millores aconseguides per a les dones, els discursos ideològics i la seva impostura, lluny d’assolir la desitjada emancipació de la dona, generalment promouen una nova alienació, en aquest darrer cas a alguns dels ideals neoliberals de la època de l’imperi de la tecnociència. Així és per a més glòria d’un amo que gaudeix de la plusvàlua generada en allò que incentiva. En no poques ocasions, allò què va malament, s’agreuja: moltes teràpies sense fonaments científics, basades en la suggestió directe o indirecte i, per tant, pernicioses per a la salut i la intel·ligència, han ressorgit en la societat postmoderna. Una de les causes fonamentals d’aquest fenomen és el declivi generalitzat de la cultura.

 

Però no tot està en contra del subjecte humà descobert per Sigmund Freud. El dispositiu terapèutic psicoanalític permet a les persones deslligar-se del narcisisme i dels seus efectes morbosos. La psicoanàlisi també possibilita la supressió dels símptomes patològics i advertir les limitacions de la filosofia pràctica, els discursos religiosos i espirituals, la pedagogia, la farmacologia, la psicologia cognitiva-conductual, etc., etc., que, ja sigui per la bona fe i/o el desconeixement de la gent, recorren als ideals, a la suggestió i a l’adoctrinament. Per aquestes raons, la psicoanàlisi és l’únic discurs que salvaguarda la dignitat ètica i epistemològica del desig humà.

Dones rellevants en la psicoanàlisi

Entre les dones que han contribuït a la emancipació i la salut de les dones cal destacar aquí a Lou Andreas-Salomé. L’alemanya Katharina Lorenz, dirigida per Cordula Kablitz-Post, ha donat vida, en una pel·lícula estrenada el 2016, però amb poquíssima distribució a Espanya, a la psicoanalista nascuda a Sant Petersburg l’any 1861. Salomé va tenir amistat amb Nietzsche, va ser amant del poeta Rainer Maria Rilke i de l’escriptor Paul Ree, i es va casar amb el professor de lingüística Carl Friedrich Andreas. Va conèixer a Sigmund Freud al 1911 i immediatament va decidir dedicar-se a l’estudi i la pràctica psicoanalítica, activitat que inicià al 1915. Es va convertir en una de les poques dones que formaven part del Cercle Psicoanalític de Viena. Entre les seves produccions intel·lectuals destaquen l’estudi i investigació del narcisisme i la sexualitat femenina.

 

La psicoanalista Helen Deutsch  (1884, Polonia; 1982, Massachusetts) va ser la primera investigadora especialitzada en la psicologia de la dona i en l’estudi de la sexualitat femenina. Formada per Sigmund Freud i Karl Abraham, va ser una reconeguda psicoanalista a Cambridge, Estats Units. Per aquest motiu fou elegida, al 1975, membre de la American Academy of Arts and Sciences. El seu llibre The psychology of women. A psychoanalytic interpretation (1944) va constituir la principal referència psicoanalítica per als treballs sobre la dona de Simone de Beauvoir.

 

Anna Freud (Viena, 1895-Londres, 1982) va ingressar a la Societat Psicoanalítica de Viena, al 1922, com a psicoanalista de nens, gràcies al seu treball Relació entre fantasies de flagel·lació i son diürn. Al 1925 va impulsar la formació del Kinderseminar, un seminari d’investigació sobre psicoanàlisi aplicat a la pedagogia destinat a psicoanalistes, educadors i treballadors socials. Posteriorment va treballar en la creació de centres de reeducació, escoles bressol, i la primera escola per a nens seguint els principis psicoanalítics. També va donar classes a la Facultat de Dret de Yale i va rebre els doctorats honoris causa de les Universitats de Viena, Columbia, Harvard i Franckfort.

Martina Klein (Viena, 1882-Londres, 1960) va quedar fortament impressionada per la potència de la psicoanàlisi per entendre les persones, la societat i la cultura en escoltar a Sigmund Freud pronunciar el seu Lines of Advances in Psychoanalytic Therapy. Al juliol del 1919 va ser acceptada com a membre de la Societat Psicoanalítica Húngara pel seu treball Der Familienroman in statu nascendi. Al 1922 es va convertir en membre associada de l’Associació Psicoanalítica de Berlín. Al 8è Congrés Internacional de Psicoanàlisi va exposar la tècnica de l’anàlisi amb nens petits. Va contribuir a la comprensió del desenvolupament infantil i va fundar l’Escola Anglesa de Psicoanàlisi.

 

Karen Horney (Alemanya, 1885 - Nova York, 1952) fou una psicoanalista neofreudiana formada  amb Karl Abraham i Hanns Sachs. Al 1912 presentà un treball sobre l’educació sexual dels nens i, al 1914, la seva tesi de doctorat sobre el traumatisme físic com a causa de la psicosi. Al 1915 va ser nomenada secretària de l’Associació Psicoanalítica Alemanya. Algunes de les seves idees, alienes a la psicoanàlisi, varen conformar, en part, l’humanisme feminista. La seva destacable aportació a la psicoanàlisi fou advertir, al seu èxit de vendes The Neurotic Personality of Our Time (1937), el paper que té en les neurosi la sensació de desemparament els primers anys de vida.

Marie Bonaparte (1882, Saint-Cloud - 1962, Saint-Tropez), neboda néta de Napoleó Bonaparte i princesa de Grècia i Dinamarca, va contribuir, amb la seva riquesa, al desenvolupament de la psicoanàlisi i a donar-lo a conèixer arreu del món. Va decidir fer-se psicoanalista després d’analitzar-se amb Sigmund Freud per curar-se de frigidesa. Anys després va ajudar al primer psicoanalista, i a la seva família, a fugir dels nazis. Aquests esdeveniments històrics van ser portats al cinema per Benoît Jacquot, amb  Catherine Deneuve com Marie Bonaparte, i Heinz Bennet com Freud, a Princesse Marie (2004). Posteriorment, va finançar la traducció de les obres de Freud a l’anglès per James Strachey (Standard Edition), va formar part del grup dels dotze membres fundadors de la Societé Psychanalytique de Paris (SPP) al 1926 i de la Revue française de psychanalyse al 1927.

 

La psicoanàlisi, contra el narcisisme, i les impostures de la nostra època, per una vida digna

Una de les característiques de la nostra època és el bombardeig que pateix el subjecte descobert per Freud. La variant postmoderna del discurs de l’Amo coneguda com discurs capitalista produeix missatges i objectes incessantment, objectes i idees que ven fent servir tota mena de tècniques de màrqueting per fetitxitzar una mercaderia que és brossa obsoleta tant bon punt és adquirida.

 

 

Molts discursos de l’actualitat no només impulsen a les persones a consumir irreflexivament, amb la promesa de que els objectes que oferta el mercat de consum proporcionen la felicitat i la realització personal, fins i tot a ser el teu propi amo. Entre les propostes destaquen els gadgets tecnològics, cotxes, màsters, viatges, reptes esportius, inversions en projectes estrafolaris, teràpies imaginàries, etc. Per la via d’insuflar aire al narcisisme dels poc advertits, el discurs capitalista crea la il·lusió d’equiparar el pobre amb el ric, un pobre què en no poques ocasions esdevé un esclau dels deutes, i fa consumir a les persones en el consum fins fer-les esclatar amb el gaudi de la pulsió de mort.

Contra les impostures de la nostra època, i per no caure en les trampes dels discursos ideològics i del narcisisme, res millor que l’anàlisi d’aquest l’amo absolut que és l’inconscient, quelcom què només proposa el revés del discurs de l’Amo que és el discurs psicoanalític.

 

Què la psicoanàlisi sigui una pràctica del cas per cas, i el seu mètode la paraula aliena a la suggestió, no és un caprici, atès que està determinada pel descobriment d’allò què és inconscient i les pulsions, és a dir, d’allò que s’ha anomenat la condició humana i els gaudis creats a la mida de la mateixa.

 

És una evidència demostrada dia a dia que la psicoanàlisi permet dissoldre els símptomes de causa psíquica (depressió, angoixa, addiccions, problemes de parella, trastorns de la sexualitat, dificultats en l’educació dels fills, dificultat d’aprenentatge, inhibició, anorèxia, bulímia, fòbies, trastorns psicosomàtics, etc., etc.) d’una forma efectiva i per sempre, alhora que, fruit del mateix tractament, es milloren les competències en altres dimensions de la persona i, àdhuc, s’incrementa la capacitat per gaudir d’una vida digna.