L'amor, el desig i la sexualitat estan travessats pels discursos de l'Altre familiar i l'Altre cultural i sociopolític, discursos que desnaturalitzen l'ésser humà desde els seus origens. Sabem gràcies a Sigmund Freud i Jacques Lacan que la característica fonamental del llenguatge humà és una falta estructural, falta constitutiva que el diferencia radicalment del llenguatge animal i de la semiòtica, i que és en relació amb aquesta falta que es conforma el subjecte humà o a-ser. Es tracta, doncs, d'abordar l'amor, el desig i la sexualitat des de una perspectiva no ideològica per a, així mateix, donar una resposta ética als problemes que acostumen a plantejar aquestes qüestions.

Des de l'origen dels temps l'ésser humà s'ha preguntat què són l'amor, el desig i la sexualitat. Abans de l'aparició de la psicoanàlisi, és a dir, del dispositiu clínic que dóna la paraula al subjecte descobert per Freud, els agents de la religió, la filosofia i la ciència han donat diverses respostes imaginàries i ideològiques a aquestes qüestions humanes fonamentals, respostes de les quals només és possible parlar desde l'existència del discurs del psicoanalista. En altres paraules, la psicoanàlisi possibilita el coneixement dels aspectes estructurals dels altres discursos i el desvetllament de la veritat que, sense saber-ho, encobreixen.

De la mateixa manera que Freud deixa parlar per primera vegada en la història a un subjecte que havia existit sempre, però que ningú volia, ni podia, escoltar, Lacan formalitza l'Altre (inconscient) que funda aquest mateix subjecte, i que havia quedat amagat sota les ressonàncies imaginàries del llenguatge i dels errors clínics i teòrics d'aquells que es van arrogar l'autoritat sobre el llegat del primer psicoanalista. D'aleshores ençà, ja no és possible parlar d'amor, desig i sexualitat sense la referència del nou paradigma epistemològic que la psicoanàlisi possibilita.

La posmodernitat planteja nous reptes als agents de totes les disciplines que s'ocupen de l'ésser humà en la seva multidimensionalitat. La psicoanàlisi només continuarà essent l'únic discurs que permet al subjecte escoltar allò que el determina (inconscient) sense que ho sàpiga, i per tant dissoldre els símptomes que obstaculitzen la vida joiosa i el desig, alhora que permet viure èticament, si el psicoanalista contempla en la seva pràctica clínica l'aforisme de Lacan en Función y Campo de la Palabra y del Lenguaje en Psicoanálisis (1953)/ Escritos 1 «Mejor que renuncie quien no pueda reunir a su horizonte la subjetividad de su época. Pues ¿cómo podría hacer de su ser el eje de tantas vidas aquel ( analista) que no supiese nada de la dialéctica que lo lanza con esas vidas en un movimiento simbólico? Que conozca bien la espiral a la que su época lo arrastra en la obra continuada de Babel, y que sepa su función de intérprete en la discordia de los lenguajes.» En aquest sentit, analitzar els ideals de la època és la única manera d'abordar, sense caure en prejudicis ideològics, qué és l'amor, el desig i la sexualitat a la posmodernitat.