Sobre La invenció dels trastorns mentals

¿A què es deu l’augment, en les darreres dècades, de persones afectades per trastorns mentals; es tracta d’una epidèmia? I si és així, ¿està determinada per l’estil de vida en les societats occidentals, o bé obeeix a d’altres motius?

El catedràtic de psicologia clínica Marino Pérez Álvarez, i el professor titular de psicofarmacologia Héctor González Pardo, de la Facultat de Psicologia de la Universidad de Oviedo, han intentat respondre a aquestes qüestions a La invención de trastornos mentales (Alianza Editorial, Madrid, 2007).

 

No hi ha cap dubte de que és lícit plantejar-se aquestes i altres qüestions relatives al malestar del subjecte en la postmodernitat. Ara bé, de la mateixa manera que les respostes no tenen res a veure amb la maduració dels astròcits de l’hipocamp en la rata, assumpte del qual el professor González Pardo és un expert, els temes plantejats, en posar en joc el subjecte, la cultura, la política i, fins i tot, la biologia humana, requereixen, òbviament, un coneixement adequat d’aquests àmbits.

El fet és que qui amb una mica almenys de criteri clínic i un poc de rigor epistemològic s’apropi a aquest llibre conclourà que no pot concedir-li cap mèrit. El problema, el primer de tots, és el desconeixement que del subjecte humà tenen els seus autors, i quan parlen de qüestions clíniques i de sociologia sanitària recorren a tòpics ideològics. En d’altres paraules, allò que plantegen no només no constitueix cap novetat sinó que la seva resolució es coneix des de fa dècades. I és que no n’hi ha prou amb penjar la foto de Freud a la paret del despatx (com veiem en una fotografia del professor Marino Pérez), per saber de què es tracta; és necessari llegir (però amb paper i llapis, i si pot ser al costat d’una persona intel·ligent, perquè això de llegir no és tan fàcil com la imaginació sol suposar) els treballs del primer psicoanalista.

El primer error dels psicòlegs de la universitat asturiana és historiogràfic i, curiosament, semblant al que va cometre el jove Freud. Si haguessin llegit la seva biografia sabrien que essent estudiant de medicina va presentar un informe a l’Acadèmia de Ciències, el gener de 1877, sobre el petromyzon planeri, els resultats del qual eren semblants als que un tal Kutschin, investigador rus, havia establert quinze anys abans. Freud tenia llavors 21 anys i la investigació neurohistològica va ser un encàrrec de Brücke (1819-1892), el seu professor de fisiologia. L’errada, es comprèn perfectament, va ser d’aquest catedràtic i no de l’estudiant. De fet, l’equivocació dels professors de psicologia és molt més greu. Caldria parlar de desídia intel·lectual per haver presentat conclusions conegudes i més quan difereixen del que ens ensenya la clínica. Què hauríem de dir, a més, per haver eludit al seu eminent paisà, el doctor Gaspar Casal y Pidal (1680-1759), un avançat de Jean-Martin Charcot (1825-1893), com es constata en la seva Historia Natural y Médica del principado de Asturias, 1762, essent aquesta dada de primer ordre respecte d’una de les seves asseveracions. L’absència de coneixements sociològics, filosòfics, històrics..., accentua el decebedor resultat d’aquest treball, més encara quan la seva crítica a la psiquiatria biològica i a la indústria farmacèutica no està argumentada des de la psicofarmacologia, disciplina de la qual González Pardo és professor, ni tampoc des del saber de la clínica.

 

Conclusions ovetenses

Quatre són les conclusions a les quals han arribat els psicòlegs de la Universidad de Oviedo. A saber:

 

1. En primer lloc, denuncien la tendència a la psicopatologització determinada pels interessos comercials de la indústria psicofarmacèutica. És a dir, que l’increment dels trastorns mentals obeeix als interessos comercials de la indústria farmacèutica. Que aquesta, a més s’anticipa a la demanda del subjecte llançant al mercat noves pastilles per tractar malalties que només són suposades, però sempre de nou encuny, les quals propicien una identitat imaginària.
 
2. Que en aquests espuris interessos col·labores els psiquiatres (per les conegudes  -i fins fa poc no prohibides- prebendes en virtut de les marques que recepten) així com els propis pacients (pel guany secundari de la malaltia, sobretot la baixa laboral).
 
3. Que els trastorns mentals no són malalties en sentit estricte (atès que la causa no és pas neurobiològica).
 
4. I, finalment, que en el seu tractament resulta més positiva la via psicoterapèutica, concretament de tipus contextual i centrada en l’escolta del que denominen pacient-client, que la farmacològica (escolta del fàrmac, segons l’expressió establerta el 1993 pel psiquiatra nord-americà Peter Kamer en el seu llibre Escoltant el Prozac.
 

Límits del discurs psicològic

Per exemplificar que molts trastorns mentals són una invenció recorren al que denominen «efecte Charcot». Es tracta que el cèlebre maître de la Salpêtriere propiciava entre les dissortades dones d’aquell hospici parisenc allò que volia trobar i descriure: el grande attaque hystérique.

A partir d’aquesta consideració, que no és del tot falsa, els errors es multipliquen. Si haguessin llegit La histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista (Llibres del Segle, Girona, 1999), sabrien que el Dr. Pueyo donava a conèixer per primera vegada que l’esmentat doctor d’Oviedo Gaspar Casal y Pidal va presentar la primera de les tres formes clíniques («passions histèriques») que correspon al grande attaque hystérique que descriuria Charcot molts anys després. La pregunta, aleshores, és: com s’explica que en dos contextos tan allunyats en el temps i en l’espai dos metges descriguessin el mateix?

 

Una segona qüestió, no menys important, és la següent:

 

-com i de quina manera Charcot va ser mestre; o sigui, como i per quina raó va poder descriure el grande attaque hystérique?

 

-i, per altra banda, quina relació té aquest fet amb l’extensió nosològica (psicopatologització de la societat) que denuncien els psicòlegs d’Oviedo?

La resposta a aquesta doble qüestió demana introduir algunes puntualitzacions clíniques, com ara que la histèrica vol un amo, però un amo sobre qui regnar. En d’altres paraules i en primer lloc, com i per quina raó Charcot va ser mestre?

 

En tant que la histèrica vol un amo es pot afirmar que va escenificar el desig de Charcot. És a dir, si Charcot va ser amo-mestre no ho va ser per mèrits propis sinó per delegació de la histèrica. Ella li va atorgar aquest poder, va fer d’un neuropatòleg desencisat un amo-mestre-gran fotògraf de les formes morboses de la malaltia repudiada per molts dels seus col·legues. Això vol dir que més enllà de la fenomenologia simptomatològica psiquiàtrica, la histèria es caracteritza per entronitzar a un qualsevol (la histèrica vol un amo, somia amb un mestre..., i per aquest desig pot fer que qualsevol adquireixi aquesta dignitat).

 

Sens dubte interessa saber a què respon el desig de voler un amo, però un amo en qui regnar. Per acostar-nos a l’enigma histèric cal atendre a les dues proposicions de la fórmula: la histèrica vol un amo, sí, però un amo en qui regnar.

 

El cas és que sovint la histèrica imagina que ha trobat el millor dels millors. És a dir, es deixa seduir..., (d’aquí la seva suggestibilitat). És com si necessités enaltir algú, elevar-lo als altars, o bé potenciar el lloc que aquest o aquell ocupa (en general algú amb autoritat, per exemple, un metge). I així la reconeixem fent per l’altre, com una abnegadíssima infermera, més del que li reclama, i fins i tot anteposant-se al seu desig).

 

Però de sobte canvia d’actitud, (volubilitat, s’ha denominat aquest tret de caràcter histèric), i amb el canvi el rosari de qualificatius despectius, des de la mala fe fins a la perversitat, passant per la mitomania i el desvergonyiment. Però per què aquest canvi? Aquell que ocupava una posició de privilegi al costat dels millors ara es veu reduït a un no res. Aquí també és com si la histèrica sabés (perquè en realitat res no sap per estar determinada per l’Altre que l’habita) que tot era una il·lusió, que es va deixar enganyar per la realitat. Davant d’aquesta seducció que ella ha sofert de la realitat es rebel·la de la forma més radical (no poques denuncien que les han seduït), és a dir: «em vaig adonar que tot era una il·lusió, vaig reconèixer que el príncep blau només existeix per a qui es cregui que existeix, i perquè no t’oblidis de la teva condició t’ubico en la posició que com a mortal mereixes». És així com la histèrica denuncia que l’altre no val la pena perquè és un subjecte real, de carn i ossos, i essent així, faci el que faci per a ella sempre serà insuficient. I és que ella aspira a la sublim entelèquia que no existeix en la realitat i que anomenem fal·lus, en definitiva, a allò que suposadament la redimiria de la seva falta estructural, que la completaria, essent aquesta complaença narcisista la que imagina que la faria transcendir de la humana mortalitat. Heus aquí tota la seva misèria psicològica i també el seu autoengany intel·lectual.

 

Però què és el fal·lus? No és el penis com la ideologia d’alguns professors fa transmetre als seus alumnes. El fal·lus és el significant de la falta en l’Altre, de l’inconscient que ens habita. El subjecte humà pateix aquesta deficiència estructural; i en la normalitat qualsevol significant (que pot donar nom a un objecte) pot venir al lloc d’aquesta falta, la qual cosa fa que puguem aixecar-nos del llit amb la il·lusió que hem de fer alguna cosa al món, que la vida té sentit per poder viure-la.

 

Desorientació teòrica, hipocresia moral i retorn a l’època prefreudiana

La histèrica no només es defineix per la suggestibilitat i per la incidència de la història personal (inconscient que l’habita) en el seu cos. A vegades, i com si estigués en contra de tot, no es deixa enganyar pels objectes de la realitat. Així, com el desig, viu eternament insatisfeta; però mai li agrairem suficientment l’haver-nos ensenyat que el desig viu de la insatisfacció. I no cal estranyar-se, pel mateix, si la veiem dedicar la seva vida a cuidar l’altre. És així com aconsegueix resoldre imaginàriament la seva identitat deficitària i, mitjançant aquest intent neuròtic i també egoista de curació, pot viure la insatisfacció del desig d’una forma una mica més digna.

 

El fet a subratllar és que de cap de les maneres la histèria, com a malaltia del desig, ha mort amb la santa, la bruixa o la contorsionista del grande attaque hystérique. Per més que els autors del DSM-IV (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, de la American Psychiatric Association) s’entossudeixin a excloure’n el nom, la histèria es cola, paradoxalment de la mà d’aquests mateixos psiquiatres, en aquest manual, però ara amb altres noms potser més en consonància amb l’època de la informàtica. Això és així perquè la ideologia, en forma d’hipocresia moral, fa que la paraula histèria no estigui ben vista. Què hauríem de dir a més quan s’ignora que la histèria va a la moda, i que fins i tot eleva a la segona potència els símptomes de l’època que li ha tocat viure. Es comprèn llavors que l’extensió nosològica, el fet que el DSM-IV augmenti dia rere dia, sigui deutora d’aquesta característica estructural de la histèria.

Els psicòlegs asturians van més enllà dels nord-americans a l’hora d’afirmar que la histèria i altres malalties mentals (moltes de les que descriuen aquests darrers) són un invent de la indústria farmacèutica, amb la connivència dels psiquiatres. Doncs bé, negar la malaltia mental és d’una immoralitat superlativa, tant al menys com mantenir-la amb neurolèptics. Però el que en realitat és un invent, a més d’una desorientació teòrica incommensurable, és fer del símptoma una entitat nosològica. No es tracta doncs de les raons economicistes que sense embuts presenten en el seu llibre els professors Pérez Álvarez i González Pardo, encara que és cert que en aquesta actitud rebutjable col·laboren no pocs individus. Als autors del DSM-IV els és suficient amb creure’s mestres. Pel que fan es pot afirmar que imaginen que no és poca cosa descriure noves malalties mentals i, en tant que suposadament ho aconsegueixen, el seu ego s’expandeix, fins i tot en major proporció que la seva coneguda nomenclatura psiquiàtrica. Uns i altres, nord-americans i asturians, ignoren una altra de les característiques de la histèria com és la de pressionar l’amo perquè produeixi saber. I saber aquí (el que sol·licita la histèrica) és sobre la seva identitat sexual, conseqüència de la fallada estructural que s’explicita en una pregunta, en una pregunta en aquest cas histèrica, no sempre, com diem, formulada explícitament, però que quan ho fa no és altra que «sóc home o dona?».

 

Sens dubte estem demanant massa coses als professors de psicologia. Però quina és la seva aportació?

 

1. Pretenen ser originals en quelcom tan conegut com és la influència de l’època (cultura, sensibilització de la gent, pràctiques clíniques, etc.) en els trastorns mentals. Però el pitjor és que, en el desconeixement que l’inconscient és permeable a l’Altre social, tanquen el problema amb el relativisme cultural.

 

2. Enfront el conductisme cognitivista i la farmacologia apel·len a la psicoteràpia contextual, o sigui, a la tornada a l’època prefreudiana presidida per la imaginarització joica i la suggestió ideològica.

 

3. Aquests dèficits teòrics donen lloc a quelcom tan pintoresc com és l’apel·lació a la filosofia per a constatar que els trastorns mentals són construccions historicosocials i no entitats naturals (desequilibris neuroquímics), ja que es tracta d’un assumpte ontològic.

 

Quan la ideologia empitjora el desconeixement

Més a prop nostre, altres escombren de qualsevol manera cap a casa, i amb això no aconsegueixen altra cosa que un efecte contrari al desitjat. Així és quan, per exemple, un professor d’història de l’art de la UdG, Xavier Antich, surt en defensa de la infumable pel·lícula del banyolí Albert Serra, Crespià, the film not the village (2002), i a més justifica la seva apreciació en l’elogi que en va fer Marc Prades «com 90 minuts de cinema de veritat». En un altre article memorial (En el espejo del loco. La Vanguardia, 13 de febrer de 2008) es permet afirmar que els neurolèptics van destrossar la vida de Sabine, una jove autista hospitalitzada a vàries institucions de salut mental a França. És conegut que els psicofàrmacs no curen; i és igualment innecessari indicar, com ho fan alguns investigadors, que el Prozac, el Seroxat, el Effexor i el Serzone, fàrmacs molt populars per tractar la depressió i l’angoixa, no beneficien la majoria dels pacients que els consumeixen. Però obliden l’essencial, com és que això no vol dir que no tinguin efectes psicofisiològics, ja que la radical i no sempre aconsellable desinhibició que solen produir no s’aconsegueix amb un placebo. Sigui com sigui, el patiment humà no permet que es parli d’ell a la lleugera, i més quan és desconeix la veritable història clínica del pacient. Esmentar a Michel Foucault (1926-1984), lluny d’ajudar al professor Antich, li complica més les coses, sobretot perquè no aconsegueix diferenciar l’expressió del sociòleg francès «la bogeria és un invent recent» de la bogeria com a categoria nosològica en la psiquiatria actual. L’error és més gran encara quan es refereix a la influència de Charcot (1825-1893) en Freud (1856-1939), ja que en honor a la veritat s’hauria de dir que el primer psicoanalista va descobrir l’engany de la suggestió, tant del gust del mestre francès; que va descobrir també la fal·làcia de l’especulació neurofisiològica (o sigui, «l’herència més agents provocadors» i la «lesió dinàmica funcional» que defensava Charcot com a causa de la histèria), i per no allargar-nos, que Freud va demostrar fins a quin punt era certa l’expressió, referida a la histèria, «Ça n’empêche pas d’esister». A l’última part del seu article, i potser per allò que s’ha d’acabar com es comença, el professor Antich es deixa convèncer per les tesis economicistes i sociològiques dels professors d’Oviedo, als quals enalteix pel seu treball. I fent un pas més cap a la inversemblança reclama la tornada a l’esperit del maig del 68 (però no ens diu si al de Franco Basaglia (1924-1980) i al dels comunistes italians que van tancar els manicomis i van apostar per fer del boig un simple indigent; al de l’antipsiquiatria anglesa de Ronald Laing (1927-1989) i David Cooper (1931-1986), amb el seu desenvolupament de la bogeria sense garantia de retorn; al de les recomanacions de Jacques Lacan (1901-1981) a aquests psicoanalistes anglesos; o bé, tot i que en tenim dubtes, al de les implicacions clíniques dels quatre discursos que el mateix Lacan va formular aquell any: discurs de l’Amo, discurs Universitari, discurs Histèric, i discurs del Psicoanalista).

  Nivil novum sub solem

(Res de nou sota el sol)

 

El pitjor, des del punt de vista clínic i acadèmic, és això. És a dir, haver pretès presentar com una novetat tesis dels anys 50’, i a més en la seva major part errònies. Es tracta de la idea defensada, entre d’altres, per historiadors com Peter Viereck, sociòlegs com Ervin Goffman i David Riesman, o el psiquiatra Thomas Szasz (autor de The Myth of Mental Illness, 1969), ja que també per a aquests, la malaltia mental era una mera construcció social, un mite, ja que per a ells es tractava solament d’una rebel·lió saludable contra el sufocant conformisme cultural.

 

Jordi Fernàndez

Girona, abril del 2008