Reduccionisme de la psiquiatria

Si bé a la psiquiatria se li ha de reconèixer el mèrit d’haver rescatat algunes malalties mentals de discursos tan punitius com va ésser l’inquisitorial, al III Congrés Nacional d’aquesta disciplina mèdica, celebrat a Platja d’Aro del 20 al 24 de setembre (1998), hem pogut comprovar la inclinació dels experts vers l’àmbit biològic, és a dir, per la reducció del subjecte humà a un conjunt de neurotransmissors, i el seus actes, pensaments i sentiments determinats genèticament. Aquest reduccionisme és l’expressió d’haver fet dels criteris naturals els fonaments científics de l’anomenada ciència de la salut mental. Però la psiquiatria, en intentar obtenir un coneixement del fenomen psicopatològic basant-se en aquest pressupòsit, ha confós el seu objecte d’estudi per l’objecte de les neurociències. En altres paraules, al incidir en els processos físics, la psiquiatria esdevé biologia aplicada, per la qual cosa la seva tasca d’investigació dels fenòmens psicopatològics resta paralitzada. És a dir, la investigació clínica ha estat desplaçada per la contemplació de les conductes morboses que conformen les nomenclatures que arriben d’ultramar (DSM-IV) i que ha assumit la psiquiatria europea.

La funció del psiquiatra queda reduïda a la semiòtica de la classificació dels trastorns mentals, i el tractament ­lluny d’entendre's com la superació-dissolució dels conflictes psíquics-, segons han manifestat en aquest congrés el catedràtic de la Universitat de Cadis, Juan Gibert, i Josep Giner, coordinador de la mesa sobre la fòbia social, s’esgota en dispensar el medicament adequat. Tot el problema radica en què no hi ha correlació entre las nomenclatures psiquiàtriques i la farmacologia, ja que la inespecificitat dels tractaments biològics queda definida pel seus dos únics efectes: sedació i excitació.

 

Resumint, la pràctica psiquiàtrica, en fer dels pressupòsits de les neurociències i de l’observació de les conductes morboses els fonaments del seu saber, mostra la seva supeditació als avenços de la biologia i els terapèutics a la farmacologia, i es donen així proves una vegada més del seu extraviament teòric i pràctic, ja que el subjecte desapareix com a referent d’estudi en favor de les condicions neurofisiològiques.

 

José Miguel Pueyo