La homosexualitat vista pel Sr. Cornellà

Neutralitat vs. tolerància

 

No poques vagades la tolerància i el saber acadèmic van de la mà; això seria quelcom que agrada sentir a la gent i per extensió el políticament correcte. Però la ciència no hauria de tenir inclinacions ideològiques. No sembla que el Sr. Josep Cornellà pateixi aquest defecte, malgrat que el seu article sobre Oscar Wilde, aparegut en aquest mateix diari el dijous passat 7 de desembre (2000), ens trobem amb una reivindicació que podria suggerir una confusió d’aquest tipus.

 

El cas és que el Sr. Cornellá afirma que gràcies a Sigmund Freud, la societat de finals del segle XX accepta o hauria d’acceptar l’orientació homosexual amb las més absoluta normalitat. El problema rau en la manca de distinció entre tolerància, concepte lligat a la ideologia, i neutralitat psicoanalítica. És a dir, un psicoanalista com a persona podria reivindicar l’homosexualitat com ho fa el Sr. Cornellá, però com a psicoanalista, no pot de cap manera fonamentar la seva pràctica amb prejudicis morals; no es pot confondre la psicoanàlisi amb la filosofia que propugnaven el llibertins, que van tenir la seva màxima difusió a França en el segle XVII, caracteritzada per un panteisme teòric i un total hedonisme de les pulsions sexuals. En aquest error van incórrer curiosament alguns psicoanalistes, com l’ideòleg del maig del 68 que va ser Wilhem Reich. Com Reich, altres psicoanalistes van fonamentar la formació psicoanalítica en la discriminació de les virtuts i defectes del futur psicoanalista, i mai es van preguntar per l’ètica que està en la base de la nostra clínica i sense la qual no és possible la pràctica anomenada psicoanalítica. En resum, quan es parla de neutralitat psicoanalítica res implica que el psicoanalista sigui tolerant o no, atès que això el convertiria en un ideòleg, sinó que consisteix en no propiciar l’alliberament de les pulsions, de la mateixa manera que el psicoanalista no prohibeix la sublimació.

Per últim, el que ens ensenya la clínica psicoanalítica és que la sexualitat no ve determinada per la biologia, sinó pel complex d’Èdip, i més exactament per la castració simbòlica exercida per la Funció del Pare. Si una persona no es troba bé amb la seva determinació sexual, la resposta del psicoanalista vindrà des de l’escolta del desig i mai des dels prejudicis d’una cultura tolerant o intransigent atès que només l’escolta i la intervenció analítica pot modificar el malestar i la passió del jo que és la ignorància d’aquest mateix subjecte.

 

 

Jordi Fernández

Publicat en el Diari de Girona, 27 desembre de 2000