La incondicional submissió al pare d'Ignasi Gorchs

La tesi segons la qual l’essencial per a l’home és el regne de Déu es perd en les tenebres del temps. Defensada pels moralistes de tots els temps, és avui rehabilitada pel psicòleg Ignasi Gorchs. Al seu article titulat L’essencial de la vida, aparegut en el aquest diari el 28 de març de 1998, l’esmentat professor respon al que podríem anomenar «cultura de l’efímer de la globalització capitalista» amb la paraula de Déu; és a dir, la seva crida està presidida per la sentència «Jo sóc el camí, la veritat i la vida», i sobre tot, per un desig de conciliació (amb el pare) determinat per una veritat que ell desconeix (hostilitat edípica).

La qüestió que planteja el Sr. Gorchs no és doncs només teòrica i de fe, sinó pràctica. Prova d’això és que ell mateix es posa com a model d’home "nascut per coses més elevades", de manera que allà on sembla no fascinar-se amb les coses d’aquest món, es deixa fascinar per la veu interior del pare encarnat en el superjò, per l’essència mateixa de la religió en tant que reclama l’expiació per un desig pretèrit que només fou en ment, tot i que per l’inconscient desitjar-ho (la mort del pare) és ja haver-ho comès (culpa inconscient). Es tracta aquí de la dignificació més excelsa de la culpa de sang edípica; i de la mateixa manera que la tesi del Sr. Ignasi Gorchs encobreix el desig de congraciar-se amb el pare per l’ofensa comesa contra ell en el complex d’Èdip, el que proposa resulta fallit en el sentit que la promesa de la religió (la vida eterna, el gaudi etern...) constitueix i té com a condició la submissió incondicional al pare, un pare que no pot donar d'allò que emmalalteix, últim consol i font de gaudi per el subjecte.

 

Publicat en el Punt Diari, 5 de abril de 1998