De «La solitud del subjecte»

 

Al psicoanalista no pot sinó suscitar-li un viu interès tot allò relacionat amb la solitud, assumpte que malgrat la seva dificultat no és de les que obren en progressió geomètrica. Però fer de la solitud una qüestió psicoanalítica demana tenir en compte que els aspectes fonamentals són de primer ordre. I de primeríssim ordre no és tant que l'home d'avui pugui patir més que en d'altres èpoques de solitud, expressió tal vegada cabdal per a la sociologia, com que la salut psíquica i el bon desenvolupament intel·lectual de les persones requereix un Altre adient. Dit amb altres paraules, des de la psicoanàlisi el subjecte i l'Altre com lloc de la paraula (que ho precedeix i on ha d'inscriure's) són indissociables, la qual cosa introdueix de manera natural la solitud com qüestió psicoanalítica.

És obvi que el tema de la solitud es pot presentar des d'altres angles i ser objecte d'estudi de diferents disciplines. Ha estat tema d'interès, sense anar més lluny, d'aquells als quals se'ls atribueix un saber cert sobre l'època que ens ha tocat viure (el capitalisme tardà, caracteritzat per l'auge de la tecnologia, la hiperinformació, o com he indicat alguna altra vegada, de la informació sense lector, els grans moviments de capital, etc.) i el subjecte que a la mateixa li correspon. Em refereixo als intel·lectuals postmoderns de pensiero debole, com el catedràtic de Filosofia Teorètica en la Universitat de Torí, Gianni Vattimo (Torí, 4 de gener de 1936) autor de Il soggetto e la maschera. Bompiani, Milano: 1974., i La fine della modernità. Garzanti, Milano: 1985. Un interès semblant ha suscitat la solitud en els amics de la contingència i la solidaritat que tenen en el gran apassionat per la democràcia liberal, el novaiorquès Richard McKay Rorty (1931-2007), a la seva icona, com es pot llegir en Philosophy and the Mirror of Nature. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1979., i Contingency, Irony, and Solidarity. Cambridge University Press, 1989. I en aquest àmbit històric, filosòfic i social, aquesta matèria ha estat recurrent en els agullons de les formes culturals aplaudides per la benevolència dels crítics professionals i de la sempre aprofitada indústria del màrqueting, Jean Baudrillard (1929-2007), en La sociéte de consommation. Gallimard. París: 1970, i Frederic Jameson (Cleveland, 1934), en The Political Unconscious: Narrative as a Socially Symbolic Act. Ithaca, N.Y.: Cornell University Press, 1981, per rescatar a dos dels crítics més coneguts. Tal vegada caldria senyalar que enfront dels que entenen que qualsevol temps passat va ser millor i els que cridem que mai hem viscut tant bé com en el present, s'alça una tercera via hermenèutica que, aliena a qualsevol homeòstasi històrica, troba un camí expedit entre el catastrofisme d'uns i l'optimisme d'altres, i que s'acosta una mica més a la realitat de les coses a l'advertir, com és notori en l'autor de Le crepuscule du devoirL’ethique indolore des nouveaux temps. Gallimard. París: 1992, el professor de Filosofia en la Universitat de Grenoble, Gilles Lipovetsky (París, 1944), la tremenda paradoxa que suposa l’increment de l’associacionisme humanista en l’època de l’hedonisme individualista.

El subjecte no és sense l'Altre

Apel·lar al postmodernisme, per més contemporani que sigui el seu discurs, no és suficient per entendre allò que té d'essencial el subjecte humà i tampoc la seva suposada solitud. Algú podria afirmar que només des de la inhibició i/o participant de la ignorància es pot obviar, en l'assumpte de la solitud, que va ser Freud qui descobrí que el subjecte no és sense l'Altre. I tindria raó. Més encara si es deixa de costat que és també des del primer psicoanalista que es coneix la decisiva importància de l'Altre (encarnat en primer lloc en el denominat discurs matern) per a la conformació i en els avatars de la subjectivitat. De ben segur que per a alguns és innecessari que recordi que el lloc de l'Altre, la esmentada dit-mensió simbòlica està travessat pel desig i el gaudi. La psicosi és un exemple, doncs si es pot conceptualitzar com ‘alienació’ ho és en un sentit molt concret: aquests subjectes estan alienats a l'Altre com objectes del seu gaudi. Caldria afegir que és aquest gaudi no regit per la castració (o sigui, per la prohibició que determina el pas d'objecte del gaudi de l'Altre a subjecte-al-desig) el que impossibilita al subjecte psicòtic, i més concretament al paranoic, reconèixer la seva pròpia paraula (això parla en ell), i per tan escolta fora d'ell fragments del seu discurs que no pot reconèixer com propis. Tant evident com això és que les psicosis són una qüestió del llenguatge i, per tant, de la posició del subjecte respecte a l'Altre. La seva raó etiològica, com és ben conegut, és la fallida de la interdicció fona-mental de l’ésser humà, la forclusió del No del pare. Es tracta d'una operació que pot efectuar la mare o qualsevol persona i que està destinada a ‘separar’ al fill de la alienació a un gaudi insofrible i per a ell únicament possible per raons, com he indicat, de la seva posició respecte al desig de l'Altre. Algú pot pensar que no calia anar tan lluny. I en realitat és així, al menys perquè es coneix bé l'existència de la manifestació patològica normal que són els somnis. Tal vegada allò que no es sap prou és que el primer que ens recorden els somnis, malgrat el narcisisme joic, és que l’ésser humà no és sense l'Altre que l'habita i determina totes i cadascuna de les coses que fa. Donat el cas, crec que cal insistir en que un dels més importants descobriments de la psicoanàlisi és la diferència entre el saber (conscient) i la veritat (inconscient); mentre que el fet que en el dir pugui haver una dita dibuixa un subjecte que, en la seva escissió, $, mostra el moll de la qüestió de la veritat de l’ésser.

Però per sorprenent que sembli per alguns no suposa cap dificultat parlar de la solitud del subjecte sense fer esmena a la constitució del subjecte en l'Altre (com a registre de la paraula; i de la seva relació en la normalitat, sempre suposada, i en la malaltia). I parlar de la solitud obviant l'efecte copernicà de Freud respecte al «cogito ergo sum» d'aquell il·lustre francès que tot en el seu esperit modernista estava destinat a salvar el narcisisme joic, René Descartes. Cap objecció en fer-ho així. Però de ben segur que es tracta d’un problema quan es fa des d'una posició que es pretén psicoanalítica. I és que parlar de la solitud del subjecte és, també per això, fer-ho de la clínica psicoanalítica, no pas com revolucionària sinó com subversiva, doncs és el pensament conscient qui resta subvertit pel pensament inconscient, si es vol pel contingut latent, el desig del qual revela la interpretació; i entendre que requereixi introduir, a efectes no només didàctics, la qüestió de la representació i la presentació de l'objecte a, que sent el de la causa del desig i, pel mateix, sempre perdut i mai retrobat en la repetició del símptoma, i(a), només per aquesta vicissitud del seu esdevenir imaginari-simbòlic pot considerar-se empíric.

 

Un recurs improcedent

Respon això a una xerrada del Sr. Ignasi Sala i Claveras sobre «La solitud del subjecte» (el mes de març en la seu de la Fundació Valvi, de Girona), on vaig trobar a faltar moltes qüestions fonamentals al tema de la convocatòria, i en la que va presentar demostracions tangencials a la mateixa i que no anaven més enllà d'allò conegut.

 

L'elecció d’un viatge des de Síria fins a Girona passant per la cosmopolita ciutat situada entre El Masnou i Castelldefels com recurs didàctic, no va resultar pertinent per mostrar la molt difuminada i ambigua presentació que va fer el conferenciant de la relació entre el subjecte i l'Altre que espera des de sempre a l'infans (el nen que encara no parla); i va ser igualment fallida respecte al pas del subjecte mític de la necessitat (prèvia inscripció en el registre del llenguatge) al subjecte-al-desig.

Es pot disculpar al Sr. Sala perquè de ben segur tenia al cap quelcom diferent a la matèria de la convocatòria, també quan va dir que «les paraules no coincideixen amb les coses». Sense dubte aquesta frase va donar un toc d'originalitat a la qüestió de la que pretenia informar; però res més. El problema és que per tal de ser coherents amb aquesta cita caldria haver fet alguna esmena a quelcom tan conegut com és el Curs de lingüística general, 1916, obra pòstuma del pare de la lingüística moderna, el suís Ferdinand de Saussure (1857-1913), on es llegeix «El vincle que uneix el significant al significat és arbitrari», o sigui, el Katá sunthé Ken, ‘per convenció’, del filòsof grec Aristòtil (384-322). I explicar aleshores –si es vol que s'entengui quelcom relacionat amb la psicoanàlisi– que l'arbitrarietat del signe lingüístic no s'entén sense el treball d’Émile Benveniste (1902-1976), doncs va ser aquest lingüista francès qui va demostrar que la relació entre significant i significat en el signe lingüístic no és d'arbitrarietat, sinó de necessitat («El concepte, el significat ‘boeuf’ és per força idèntic en la meva consciència al conjunt fònic (‘significant’) böf. Com anava a ésser d'altra manera? Els dos junts han estat impresos en el meu esperit; junts s'evoquen en tota circumstància»). Per altra banda, que «les paraules no coincideixen amb les coses» no diu poc de la tesi nominalista del teòleg francès Roscelino (1050-1120), segons la qual l'home, l'animal, l'estat, la virtut o la bellesa només són éssers particulars, sense cap referent substancial, mentre que els seus opositors, els universalistes, defensaven que cadascuna de les coses particulars imiten o participen de les substàncies, formes o essències d'elles, separades de les coses individuals. El Sr. Sala es va estalviar aquestes i altres qüestions que afecten directament a la conformació del subjecte en l'Altre, tant és així que li va semblar superflu presentar la diferència entre la representació-cosa (Sachvorstellung) i la representació-paraula (Wortvorstellung).

Entenc excessiu que l'orador considerés ociós citar si més no la Spaltung del subjecte (fet relatiu a la solitud com a desconeixement del subjecte de l'Altre que l'habita i que determina tot quant pensa i fa), i fer-ho des del signe lingüístic (de Saussure) i la transformació que del mateix opera Jacques Lacan (1901-1981) en el seu algoritme. Aquesta qüestió es comprèn millor des de el denominat ‘quocient del subjecte’, més quan és en relació a l'Altre que el subjecte s'inscriu en la cultura com quocient. En altres paraules, l'esquema que el mateix psicoanalista francès presentà en el Seminari X, L’angoixa, 1962-3, permet adonar-se del pas del subjecte mític de la necessitat al subjecte-al-desig-de-l’Altre i, per tant, de la divisió efectuada pel significant en la constitució mateixa del subjecte com desitjant.

L'absència de qüestions de primer ordre, fona-mentals, difuminades de vegades per idees tangencials al tema a tractar, pot comprometre l'idea pública, ja prou distorsionada, que es té de la psicoanàlisi. També per aquest motiu va ser de tot punt innecessari que el Sr. Sala introduís un nou aspecte, sobretot davant la impossibilitat de presentar-ho amb el rigor que es mereixia. I és que no calia pertorbar el merescut descans del cèlebre atenès i misogin en grau superlatiu Plató (427-347), i més encara en el debat del nominalisme com a postura filosòfica crítica amb el realisme, i enfront aquest del platonisme per la seva doctrina de las idees arquetípiques. Res vaig escoltar de quelcom tan pertinent, en aquest punt, com és que la psicoanàlisi no té la pretensió de la filosofia, ni en la ética ni pel que fa a la epistemologia. L'universalisme de la psicoanàlisi no és altre que el qui li correspon al sentit més comú d'aquest terme: el complex d'Èdip és tan universal, tan general, tan connatural a cadascun dels éssers humans com l'objecte perdut i per això causa del desig, l'objecte a. Contràriament, en la clínica psiquiàtrica allò universal són els símptomes dels trastorns. Els psiquiatres s'ocupen d’un fet general com són els grups de persones en les quals reconeixen els mateixos símptomes, deixant així de banda el sentit d'aquests mateixos símptomes, als quals, en la hipèrbole del defalliment epistemològic, redueixen d'ordinari a la seva dimensió-manifestació neurofisiològica. Contra aquesta degradació de l'ésser humà respon la psicoanàlisi amb la clínica del «cas per cas». Però no es tracta aquí d'una inclinació humanística. El fet és que només en l'experiència del d’un en un es revela el sentit històric i sempre particular del símptoma, aspecte que no es contradiu amb el fet que l'estructura clínica del subjecte sigui una o altra (suposada-normal, neurosi, psicosi i perversió). Del particular és també l'ètica de la psicoanàlisi, a diferència del que seria l'aplicació a un grup de persones dels preceptes de la moral, tan del grat del cèlebre filòsof de Königsberg, Immanuel Kant (1724-1804).

Cert que «el sentit únic de les paraules transforma a la psicoanàlisi en una religió». Però per aquest viatge... I de la mateixa manera que el subjecte de la psicoanàlisi és el subjecte de la ciència, tal vegada de la primera solitud de la que caldria parlar és la del psicoanalista en la direcció de la cura, en una pràctica clínica allunyada de les psicoteràpies convencionals per no estar presidida per la impostura, la suggestió i la moral filosòfica. Crec que el recurs més adient per l'orador hauria estat analitzar, a la manera que ho fan altres que es presenten sense gaires escrúpols com a especialistes d'art, una obra d'aquesta naturalesa. Què millor aleshores que «El carrer de Dresden» de Ernst Ludwig Kirchner, doncs no deixa de ser una plasmació, igualment inquietant d'altra desagradable experiència, en aquest cas de la solitud del subjecte al mig dels seus anodins i desorientats congèneres. O bé, ja llançant-se al buit pel costat més llunyà de l'assumpte proposat, comentar les paraules que el poeta barceloní Joan Maragall (1860-1911) va adreçar a Víctor Català (que com és sabut és el pseudònim de l'escriptora nascuda a L'Escala, Caterina Albert i Paradís, 1869-1966), el 23 de maig del 1905, sobre la seva novel·la Solitud: «En tota l'obra ja hi serpeja, ja, aquell tirat de vostè a l'ombrosa fatalitat de la baixesa humana; però la muntanya i el pastor semblen redimir-ho tot... I aquell final, aquella dona que se'n va amb quatre paraules, irremissiblement sola: té grandesa allò. Amic, vostè va amunt... Amunt, sempre, doncs!»

Girona

José Miguel Pueyo