Más Platón y menos prozac, (2000). Lou Marinoff

Lou Marinoff en la trivialitat del remei filosòfic   

Des de les penombres dels temps l’home ha intentat trobar quelcom que donés sentit a la seva existència i és igualment conegut que la religió va ser el primer pal·liatiu per al desassossec de l’ésser humà. La resposta de la religió, en altres èpoques suficient contra el desencís, l’aclaparament i el desassossec, resulta avui dia i per a alguns cada vegada més inoperant. Però la raó de la impotència del discurs religiós no és només sociològica i en realitat es troba en l´estructura del desig, i el mateix podríem dir de les respostes de la filosofia:

«-Faci seus els preceptes estoics.

-Sempre ho he fet i mai no m’he trobat bé.

-Doncs intenti-ho amb l’hedonisme, gaudeixi amb prudència de les coses bones que té la vida.

-Això m’és impossible, el meu caràcter m’ho impedeix.

-Tal vegada a vostè allò que li convé és el just mig aristotèlic.

-També ho he provat, però em vaig sentir encara més aclaparat, tenia l’anguniosa sensació d’estar dins d’un escafandre.

-Vostè, senyor meu, és impossible, un patidor de mena, un ésser insatisfet.

-Seré aleshores humà.»

 

Sens dubte. L'atribolat pacient és un ésser humà i ho demostra defensant el desig i demanant a l’amo del saber una resposta adient per al seu desassossec i no un gastat consell filosòfic, ja que, d’aquests, ell en té per donar i per vendre. Tot el problema resideix en l’oïda del mestre, ja que és sord a l’evidència que l’home és un ésser insatisfet per naturalesa, per la naturalesa del desig, i, per tant, perquè desconeix que el desig viu de la seva perpètua insatisfacció. Això i no cap altra cosa és el que mou el món. I si una persona desitja és, lògicament, perquè li manca alguna cosa i, en conseqüència, aquell que ho té tot, és a dir, aquell a qui manca la manca no desitjarà, serà una persona a qui res no farà il·lusió, que sovint es queixarà que la realitat ha perdut per a ell la seva brillantor i que no tindrà cap raó per aixecar-se del llit.

 

 

Però, manca i desig de què? Fins al descobriment freudià, el desig, la voluntat i els somnis diürns eren la mateixa cosa, i aquesta equiparació era correlativa a la confusió que el desig pertanyia a l’àmbit de la consciència. Es tractava d’una confusió, ja que quan una persona pensa, imagina i fa dels diners, del poder i de la glòria, o de qualsevol altra cosa, la causa del desig i la raó de la seva vida, allò que està fent és enganyar-se, i s’enganya pel fet que l’objecte que causa el desig està per a l’ésser humà perdut per sempre, mai no el podrà trobar. Dit d’una altra manera, no hi ha cap objecte de la realitat –diners, fama, poder, glòria, amor, etc.- que pugui omplir la manca que dóna vida al desig, i per això es tracta d’una qüestió estructural, a més de pròpia, essencial i fonamental de l’ésser humà.

 

Algunes persones, òbviament, s’enganyen i la paradoxal qüestió és que en l’engany troben la solució al problema estructural del desig ja que amb les  petites coses de la vida ordinària s'adollen, almenys momentàniament, la insaciable fam d´objectes del desig. Però si això és possible, si l’engany que dóna sentit a la vida com a sinònim de felicitat es pot aconseguir, és a dir, si es pot aturar, encara que sigui per un moment, la insaciable fam d’objectes del desig, és per una altra raó estructural, pel fet que l’estructura psíquica ho permet. De fet, hi ha persones que no es deixen enganyar pels objectes que els ofereix la cultura, com l’atribolat client del filòsof. És com si aquestes persones estiguessin assabentades de l’engany, com si sapiguessin que els objectes de la realitat no són sinó objectes imaginaris del desig, objectes substitutius i, per tant, simptomàtics de l´objecte que causa el desig.

 

En realitat aquestes persones no saben més que les altres i com les altres també són enganyades. I això en un sentit molt precís: els primers perquè es conformen amb els objectes imaginaris-substitutius del desig, encara que aquesta és la condició per poder gaudir dels objectes, d’il·lusionar-se amb les coses de la realitat i a la fi ser així feliços; i els qui estan insatisfets són igualment enganyats perquè, a més de ser els abanderats perpetus de l’estructura del desig, pensen, sense adonar-se’n conscientment, que poden assolir aquest impossible, per perdut, que és l’objecte causa del desig. Aquests últims són els que no saben viure, i no viuen perquè esperen poder assolir aquest impossible, un impossible que a vegades s’intenta omplir amb els preceptes messiànics de les sectes, amb el sentiment d´infinitud de les drogues o bé amb la depressió –el res de la realitat no val res- i elevant-denunciant la insatisfacció del desig a la segona potència.

 

 

Per a aquests últims, per als perpètuament insatisfets, el professor de filosofia del City College de Nova York i pioner del moviment de la filosofia pràctica dels Estats Units, Lou Marinoff, ha creat el PEACE, un procediment filosòfic amb què assegura poder vèncer el desencís, l’aclaparament i el desassossec. Empresa inútil pel desconeixement que l´autor demostra de l’estructrua del desig i al mateix temps reprovable per ideològica.

 

Està bé que els nord-americans i els europeus s’abstinguin d’ansiolítics i d’antidepressius, no només pels efectes secundaris d’aquests medicaments, i també és saludable que els nord-americans no visitin el psicoanalista, sobretot perquè moltes vagades pagaran per quelcom diferent de la psicoanàlisi, ja que els psicoanalistes nord-americans “no roden rodó”, com habitualment es diu, en aquesta pràctica clínica. Sens dubte, el desviament teòric i pràctic dels psicoanalistes nord-americans ha propiciat l’aparició del PEACE que descriu Marinoff en el seu llibre Más Platón y menos prozac, però l’alternativa del nou filòsof presenta iguals o majors deficiències que els tractaments que pretén superar. Els passos del procediment són cinc: problema, emoció, anàlisi, contemplació i equilibri. Això pot durar un any i mig, temps necessari per analitzar parcialment la realitat i, per exclusió, prendre una decisió i assumir-la com la millor, és a dir, per reconfortar-se amb aquesta. Teràpia, com es pot veure, només per a persones indecises i poc exigents, fonamentada en antics principis mecanicistes i més clarament utilitaristes. I a la fi, ¿qui assegura que la decisió ha estat la millor, per més reconfortats que s’hi trobin els clients, com els anomena Marinoff demostrant així un gust de caire prosaic, si el procés ha estat dirigit per qui desconeix quelcom tan bàsic i elemental com és l’estructura del desig?

 

José Miguel Pueyo