Com els amants del cinema ja estaran assabentats, el passat 21 de juny (1999) es va estrenar als nostres cinemes la pel·lícula nord-americana, escrita i dirigida per Larry i Andy Wachonski, Matrix. Aquest film, esperat per l’eficaç propaganda apareguda en els mitjans de comunicació, però del que no s’ha sentit gaire més que referències sobre els efectes especials, així com la semblança amb la nova trilogia de la guerra de les galàxies, i algun apunt en relació amb el que seran els terroristes bons del futur, és un exemple de la presència de l’Altre, és a dir l’inconscient en la producció cultural, i en aquest cas de la reactualització del mite freudià de Tòtem i tabú en el context de l'època de la informàtica.

Els guionistes  i  directors  posen davant de l’espectador, amb la técnica del bullet time (congelació de la imatge mentre que la càmera contínua movent-se), allò que podria esdevenir. La idea de progrés, notable al segle passat, adquireix en aquesta pel·lícula de ciència ficció tints dramàtics. La qüestió és que el progrés es correspon amb la robotització del subjecte, que és tant com parlar de l’ideal de la ciència que es constitueix com a tal en l’exclusió del subjecte. Els guionistes, sense dubte, no desconeixen el mite de l'horda primitiva, el mite del pare ancestral, urvater, segons l’expressió alemanya, un dèspota gelós, cruel, sanguinari, el mateix que està exclòs de la llei universal de l’incest, és a dir, de la castració, i que era vist pels fills com tot saber i poder. Ell era l’únic que podia posseir sexualment a totes les femelles de l'horda, motiu pel qual ocupava una posició desitjada als ulls dels fills, els mateixos que un dia, mitjançant una conjura fraternal, el van assassinar.

L’urvater és el mateix Matrix, una mena d’omnipotent màquina que controla tots els éssers humans segons les seves lleis (codificades en indesxifrables símbols, variant de la llei vertical i per tant no transmesa als fills de  l'horda), fet que denuncia que per l’urvater-Matrix els seus fills no són res més que els seus objectes de gaudi. El control que Matrix exerceix sobre la població, fent-los creure que viuen en un altre món que no es sinó imaginari, consolida la seva perpetuació en el temps, que fins i tot és una noció perduda com si fos etern. Els «vigilants» (personatges dolents i ràpids) són els encarregats de vetllar pels desitjos de l’autoritari urvater-Matrix, de la mateixa manera que els sacerdots egipcis vetllaven per l’antiquíssim saber dels seus majors que, segons ells, no eren altres que els déus. En altres paraules, el film corrobora l’actitud dels habitants del país del Nil: la veneració a la tradició cultural com a símptoma de la impossibilitat d’anar més enllà del pare, com es constata en el llibre de José Miguel Pueyo, La histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista. En altres paraules, tant els «guàrdies» contra els que lluiten els protagonistes del llargmetratge com els antics sacerdots egipcis mostren allò tant característic en la història del saber: la impotència, el no recobriment del registre Real per la Funció Paterna i la conseqüent impossibilitat de superar (progressar, evolucionar) al pare, representat en la figura de Matrix o els déus egipcis.

La pel·lícula presenta a més a més una idea paradoxal i sorprenent: la resposta de la ciència per intentar dissoldre, més aviat recobrir la Veritat-Real amb el saber, el malestar estructural que pateix el subjecte humà, el serparlant. Aquest punt ens ho recorda la il·lusòria solució que a la humanitat ofereix el mateix Matrix (una vida mecànica i impertorbable, com si d’un esser esgotat en el jo-consciència es tractés; i també el moment en què el cap de la resistència dóna al protagonista Neo (Keanu Reeves) dues pastilles, una blava i una altra vermella, per escollir. Una obria les portes al coneixement, l’altre, a la felicitat, que tant recorda al passatge bíblic en que es troben Adan i Eva al jardí de l’Edèn amb el dilema de menjar o no la poma de l’arbre del coneixement. Això va donar lloc al pecat original cristià, metàfora sacra dels desitjos incestuosos i hostils del Complex d’Èdip. Aquesta idea recolza la importància dels orígens, com recentment ho ha manifestat el psiquiatra Francisco Alonso-Fernàndez, tot i que s’apropia dels descobriments i de la terminologia psicoanalítica però fent-ne un mal ús.

Després d’ingerir la píndola que permetia descobrir la realitat, en Neo segueix un entrenament amb la finalitat de destruir, juntament amb els membres de la resistència, a Matrix. Tanmateix cal comentar el paper dels «rebels», tot i que no van poder consumar l’assassinat de Matrix, per fer tornar al món la llibertat i la veritat, emulant així al mític Prometeu. Aquest aspecte també ho va tractar Freud en el magistral treball Tòtem i tabú. Explica el primer psicoanalista que fruit d’aquell crim original, fet que demostraria que en el principi no hi era el verb sinó l’acció, arriba un temps de desordre ja que s’inicien tot un seguit de lluites entre els fills per ocupar l’anhelat lloc vacant. Tot seguit arriba el moment en que per posar termini a aquells fets, els fills  pacten la fi de la lluita amb la interdicció de la prohibició de cohabitar amb les femelles de l'horda, és a dir, allò que prohibia el pare ancestral i que dóna lloc a la llei universal de l’incest. Aquest va ser l’origen, com és sabut, de la instància psíquica del Superjó, hereu del complex d’Èdip. Aquesta instància presenta la paradoxa que una de les seves cares impulsa a la transgressió (agressió, violència..., a fi, fills rebels) segons la fórmula «tu tens dret a ser com el pare», i l’altra a la inhibició (els fills sumissos) per la «culpa de sang», que tan bé estan representats a la pel·lícula per la població.