Insatisfets. (2016). Jaume Barberà

 

Algunes de les característiques de la època actual (desconeixement i menyspreu per la cultura, manca de rigor epistemològic, absència d’ètica, dinàmica d’incessant producció acrítica d’objectes de consum per a pal·liar el malestar estructural de les persones...), característiques que malauradament trobem en molts escriptors i periodistes, però també en professors i catedràtics universitaris, lo que sense dubte és doblement greu ja que afecta negativament a la intel·ligència i progrés intel·lectual dels estudiants, podrien explicar que s’anunciïn llibres com (In)satisfets (Rosa dels Vents, abril 2016), un recull d’entrevistes fetes per Jaume Barberà, afirmant que «trobarem informació que mai ningú ens havia donat.» Tots sabem que arriba Sant Jordi i toca vendre llibres....però no tot s'hi val.

Sense entrar a fer una valoració de la afirmació ideològica de que Catalunya és un dels països del món on es consumeixen més hipnosedants, un podria pensar que l’autor, limitat pel pes de la ideologia, ignora, en primer lloc, que molts altres autors han escrit, i igualment de manera equivocada, sobre el mateix. Sense retrocedir gaire en el temps, un catedràtic i ambdòs professors de la Universitat d’Oviedo, de psicofarmacologia y psicologia clínica, Marino Pérez Álvarez i Héctor González Pardo, van presentar el 2007 el llibre La invención de Trastornos Mentales (Alianza Editorial).

 

En segon lloc, Jaume Barberà també ignora que el llibre, com van denunciar el psicoanalista Dr. José Miguel Pueyo Cabo i el també psicoanalista Jordi Fernàndez a la revista Lathouses. Psicoanàlisi i Cultura des de Girona (abril 2008), constituïa un greuge intel·lectual entre altres motius perquè els autors presentaven com a original una tesi que ja havien plantejat altres autors feia gairebé 50 anys, com el psiquiatra Thomas Szasz a The Myth of Mental Illnes (1960). Per afegir més condiment al cúmul de despropòsits, els encara professors universitaris van obviar el desenvolupament que d’aquelles tesis van fer els integrants del moviment disease mongering des de l’inici dels anys 90, expressió denúncia de la invenció i/o exageració de malalties mentals per part dels autors del DSM-IV, el manual de referència per als psiquiatres, i també de malalties orgàniques pels metges, amb la finalitat d’obtenir obsequis per part de la indústria farmacèutica. No contents encara, es van atrevir, sense cap mena de vergonya, a presentar idees antigues, imaginàries i errònies sobre què és l’esser humà com si es tractessin d’originals, veritables i totalment actualitzades amb els darrers descobriments científics. Parlar de corrupció intel·lectual i econòmica, ja que aquests llibres encara estan a la venta, no només no és exagerat sino que ens recorda la perversió de l’agent del discurs capitalista. Com va demostrar Lacan a la Universitat de Milà l’any 1972, l’Amo postmodern i hipermodern només està interessat en el benefici i apropiació de la plusvàlua d’allò que ens oferta sense cap mena d’ètica, perversió doble si tenim en compte el gaudi obtingut per l’Amo com a conseqüència de la desorientació intel·lectual que provoca amb la producció de brossa sense parar, això sí, ben embolcallada pel marketing, i que li serveix per a perpetuar-se en el poder.

 

Paradoxalment, si l’autor hagués volgut fer un llibre que respongués adequadament a la dignitat de les persones, no calia que sortís de la seva estimada Catalunya. Entre els psicoanalistes que podria haver entrevistat, indubtablement destaca el Dr. Josep Miquel Pueyo. A diferència dels entrevistats per Jaume Barberà, el psiconalista gironí és reconegut per la seva trajectòria clínica i magistral docència a la província de Girona, on ha organitzat desenes de conferències i seminaris els darrers 25 anys. I no fariem justícia si oblidessim els articles i llibres que ha escrit el President de L'Escola de Psicoanàlisi Centre d’Estudis Freudians de Girona, com La Histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista (2000), o el seu darrer llibre La otra escena de la corrupción. Familia y sociedad en el destino personal: Jordi Puyol i Soley (2015), on el psicoanalista gironí presenta de manera didàctica però rigurosa els descobriments de Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, i Jacques Lacan, el psicoanalista parisenc que reactualitza, depura i formalitza la Ciència del Subjete exclòs per les altres disciplines científiques, la Psicoanàlisi, en relació a com es conforma el subjecte humà, la funció i sentit de les seves produccions (la cultura), en el context de la posmodernitat i hipermodernitat i la xacra social de la corrupció.

 

Resumint, si Jaume Barberà haguès desitjat tractar de manera adequada la qüestió fonamental que estructura (In)satisfets, no s’hauria d’haver aturat amb les afirmacions del catedràtic de farmacologia Dr. Joan Ramon Laporte, el psiquiatra Dr. Jorge L. Tizón, la Dra. Carme Valls Llobet, l’epidemiòleg Dr. Miquel Porta i el Doctor en filosofia Xavier Antich, que no nomès responen imaginàriament a en què consisteix la insatisfacció del subjecte humà, sino que en la seva intervenció no fan altre cosa que treure un objecte al subjecte insatisfet, les pastilles, per donar-li un altre objecte que pot ser encara més maligne i perjudicial per a satisfer-lo, en aquest cas una resposta filosòfica, sense abordar les causes, estructurals, de la insatisfacció perpètua que caracteritza el desig humà, ni discriminar el subjecte suposat normal del subjecte neuròtic, del subjecte pervers i del subjecte psicòtic, que com es sabut són les tres estructures clíniques fonamentals freudianes, aspectes a tenir en compte ja que amb la il·lusòria pretensió d’oferir un Bé Ideal-Felicitat-Satisfacció es poden desencadenar les pitjors de les conseqüències per a les persones.

 

Girona, 21 d'abril de 2016

Jordi Fernández