Les addiccions, com qualsevol símptoma del subjecte, i la mateixa subjectivitat, no són alienes a la època en que toca viure i el context social. Si bé els diners, internet i els gadgets científico-tecnològics es troben entre els principals significants-amo que regeixen la vida de moltes persones en les societats anomenades desenvolupades, les drogues, l'esport, el sexe i l'alcohol, entre d'altres elements, no ocupen un lloc menor per a moltes de les persones que pateixen una addicció. Però, en uns casos i altres, la qüestió fonamental radica en l'estructura psíquica de l'addicte, aspecte que dóna llum a la fenomenologia d'una patologia que obnubila, sovint completament, l'enteniment, i limita, en la mateixa proporció, la vida.

¿Quines són les addiccions a la posmodernitat? ¿Per què? ¿Quines podrien ser les addiccions a la hipermodernitat? ¿Quines conseqüències poden tenir aquestes addiccions per a les persones que les pateixin? ¿Quines serien les mesures efectives per a evitar-les?

Seguint al Jacques Lacan que deia que « millor que renunciï [a exercir com a psicoanalista] aquell qui no pot unir el seu horitzó a la subjectivitat de la seva època», els psicoanalistes no podem obviar les qüestions que la posmodernitat i la hipermodernitat plantegen al subjecte descobert per Freud.

¿Què pot fer un psicòleg per tractar una addicció? ¿Poden resoldre la medicació i els consells ideològics del psiquiatra les addicions? ¿En què consisteixen les tècniques persuasives de la versió posmoderna de la suggestió coneguda com a coaching? ¿Quins problemes acostumen a donar les anomenades teràpies alternatives i les tècniques meditatives, i d'altres, dels espiritualistes en el tractament dels addictes?

Conèixer en què consisteixen les diferents disciplines que ofereix el mercat de la cultura és una obligació ètica i epistemològica per a tothom interessat en la salut psíquica.

Tot està disposat per a caure en els paranys de la impostura i la suggestió dels amos (psiquiatra, psicòleg, gurú...). El narcisisme, la pulsió de mort, i les passions de l'amor, l'odi i la ignorància que caracteritzen el Yo, tant el Yo del terapeuta com el Yo de qui demanda curació, han intentat silenciar, a vegades de les formes més cruels, al subjecte que Freud, per primera vegada en la història, va donar la paraula per a ser escoltada amb el rigor que només és possible en virtut del discurs del psicoanalista.