Novells i consagrats. L'incert i sempre enigmàtic món de l'artista

Escrivia l'insigne i misogin en grau superlatiu Plató, vull pensar que amb alguns glops de més, que un cap rodó com una esfera seria, des del punt de vista estètic, la més perfecta. Des d'aquella per tantes coses gloriosa època, crítics i investigadors de les arts com Henry Meyric Hughes, John T. Spike, Matty Roca, Miekel Bal, i els més pròxims a nosaltres Pere Falcó, Josep Maria Cadenas, Anna Guasch o Josep Canals, entre uns altres, han intentat amb escàs o nul èxit definir quina cosa és l'art.

 

Empresa vana seria tal vegada fer-ho. Almenys, és cert, uns i unes altres han convingut que el terme és llatí i que procedeix de ars; que en l’Antiguitat es va entendre, em refereixo òbviament a l'art, com la perícia i habilitat en la producció de no es sap què, i que en les acaballes del segle XV, coincidint amb el renaixement italià, es va fer la distinció per primera vegada entre l'artesà i l'artista (o sigui, entre l'artesania i les belles arts) i, en aquest sentit, entre artesà, com productor d'obres en sèrie i no originals i l'artista, com creador d'obres úniques i originals.

 

Qui desconeix fins i tot fora de l'àmbit acadèmic que el nombre supera al sis, sent les primeres l'arquitectura, la dansa, l'escultura, la pintura, la música, i l'ars poètica, valgui equiparar a aquesta última amb la literatura. A aquesta clàssica classificació per ésser de la memorable època grega cal afegir la cinematografia com setè art, i això des que el crític de cinema pertanyent al futurisme italià Ricciotto Canudo (1879-1923), va fer de la pantalla gran, allà per l'any 1911, el setè art. Va quedar com vuitena la fotografia, malgrat que sempre existirà qui vegi en el que en l'any 1816 presentava el terratinent de la Borgoña francesa i amant de la química i la litografia Joseph-Nicéphore Niépce (1765-1833) una extensió de la pintura i, finalment, la historieta, encara que també en aquesta ocasió són molts els que entenen que no és sinó la conjunció de la pintura i el cinema.

 

Tot sembla indicar que l'art és una activitat de la intel·ligència humana mitjançant la qual l'autor expressa la seva visió personal del real i/o imaginari (cosa distinta seria asseverar que constitueix una manifestació d'allò que els filòsofs denominen pensament racional), doncs la creativitat es comprèn malament sense l'Altre que ens habita, el qual estableix en no poques ocasions un llaç social no sotmès a regles concretes. S'entendrà doncs que és aquesta diversitat i manca de regles la qual anul·la el valor de tot assentiment sobre que és o no artístic, i que la delegació de poders a l'altre que defineix al concepte psicoanalític de la transferència, vinculada en no poques ocasions als interessos espuris del màrqueting i/o al provincianisme dels crítics, ja siguin aquests professors universitaris o no, intervé de manera decisiva en l'experiència perceptiva i en el valor, a la fi, que l'espectador concedeix a l'obra artística.

 

Girona

José Miguel Pueyo