Les histèriques, els gran conillets d’índies de la ciència

 

Hipòcrates els ficava sondes de plom per la vagina, els egipcis els hi donaven purgants, durant la inquisició les cremaven per bruixes i a principis de segle se’ls hi aplicaven corrents de baixa intensitat. Són alguns dels tractaments aplicats a la histèria femenina.

Electroteràpia, cirurgia, hidroteràpia, hipnotisme, drogues, purgues, «sagnies», sondes de plom, massatges de vulva, la crema en la foguera, o els corrents faràdics només són alguns dels tractaments que s’han aplicat a les histèriques de la història, histèriques que s’han titllat de bruixes durant la inquisició o que en l’antiguitat no es diferenciaven de les qui només patien dolors uterins.

Així, els egipcis, no distingien els dolors propis de la regla amb alguns dels símptomes propis de les histèriques. Convençuts que tot es devia a la retenció de la sang menstrual, considerada una matèria impura, totes les receptes mèdiques tenien com a objectiu expulsar aquest suposat verí. La causa de la histèria, per als egipcis, era uterina, «Els metges egipcis van imaginar l’úter com un òrgan autònom que vagava per l’interior del cos i, d’altra banda, van atribuir a aquelles migracions els símptomes que patien les dones que per aquell motiu es podien anomenar histèriques», explica el director del Centre d’Estudis Freudians de Girona, José Miguel Pueyo, a La histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista, publicat en l’editorial Ultramar (Llibres del Segle).

 

Laxants, purgants, beuratges i «friccions de la vulva» eren algunes de les recomanacions dels facultatius egipcis a les seves pacients histèriques perquè o els baixés la regla o perquè el seu úter deixés de moure’s per dintre del cos. L’autor del papir Ebers va presentar un nou i curiós procediment per fer baixar la sang menstrual: els massatges amb substàncies aromàtiques a la regió de la vulva: «Per fer baixar la sang menstrual cal sefets, alcaravea i encens aromàtic. Ho reduirem i ho filtrarem i amb això fregarem el baix ventre diverses vegades. Posarem orella de hiena (planta) en oli. Si la malalta no millora li untarem i li fregarem els engonals amb aquest nou ungüent perquè els vapors penetrin per la vagina.»

L’ABLACIÓ OVÀRICA

La tècnica dels massatges, explica Pueyo, «coneguda més tard con a fricció de vulva va constituir la primera versió del compressor histèric ideat per un dels majors neuropatòlegs del segle XIX, Jean Martin Charcot, un aparell amb el qual parava i provocava els atacs histèrics al seu gust.»

 

Però els tractaments aplicats a les histèriques per norma no eren tan agradables com els massatges egipcis. Alguns ginecòlegs contemporanis de Charcot, al segle XIX, principalment anglesos i nord-americans, «van començar a extirpar els ovaris de les histèriques, ja que estaven convençuts que l’eradicació del suposat focus patogen acabaria d’una vegada per sempre amb els atacs i el lleig vici de la masturbació, que eren dos dels símptomes principals de la histèria decimonònica», relata el director del Centre d’Estudis Freudians de Girona, que afegeix: «l’ablació ovàrica, basada en la teoria reflexa genital, com es pot suposar, va ser un absolut fracàs.»

Desprès dels egipcis, Hipòcrates, el cèlebre metge de Cos, va assumir l’úterocentrisme dels egipcis i va coincidir que la histèria era una malaltia «idiopàtica o essencial de l’úter». «Quan una dona que mai no ha donat a llum se li retira el flux menstrual perquè no pot trobar el camí per sortir a fora, li sobrevé una malaltia», afirmava Hipòcrates. Aquest metge grec va ser el primer que va afirmar que la manca de relacions sexuals era la causa principal dels símptomes histèrics.

 

Per a la medicina hipocràtica «una dona que no hagués donat mai a llum o que no hagués tingut relacions sexuals, o que després de freqüentar l’acte sexual hagués deixat de fer-lo, es tornava inevitablement histèrica», ja que els metges suposaven que aquestes eren les causes que motivaven el desplaçament de l’úter. En aquella època a la histèrica encara no se li aplicava el foc. El primer remei eren els purgants purificatius. Però si aquestes begudes no provocaven l’evacuació dels humors nocius es recorria a tècniques més expeditives, com les sondes de plom. «Es tractava de col·locar un tub per mantenir obert l’orifici de l’úter amb fins de drenatge. La sonda havia de tenir-se tota la nit, i durant el dia s’havien de portar posats els bastonets de fusta», descriu José Miguel Pueyo. «No obstant hi havia un remei més fàcil, eficient i més natural per tractar la histèria: les relacions sexuals i l’embaràs». Aquestes prescripcions, no obstant, no tenien res d’obscenes. La seva única finalitat era «produir la dilatació de l’orifici de la matriu per facilitar el vessament de la sang menstrual i altres residus considerats igualment nocius». Així, Hipòcrates recomanava als marits: «deixeu embarassades les vostres esposes. Això és suficient perquè gaudeixin de bona salut.»

 

Per a Cels, un dels tres metges més importants del període romà, la histèria va continuar essent una malaltia de l’úter. «Les joves verges i les que no tenien relacions sexuals eren les més propenses a patir-la». Segons Cels, per col·locar l’úter en el seu lloc originari es podia aplicar la sagnia –la pacient era punxada perquè li sortís sang bruta– o ventoses a l’anus, i el seu tractament més habitual en les crisis era la famosa i encara habitual «bufetada terapèutica». De tal manera que quan la dona patia un atac, perdia el coneixement o queia en un estat letàrgic «se li havia de colpejar la cara i estirar-li els cabells perquè el dolor la fes retornar a l’estat precedent.»

Per la seva banda, en opinió de Galè de Pérgam, símptomes de l’esfera psíquica com la tristesa i l’angoixa ja no obeïen al desplaçament de l’úter sinó a «l’abstinència sexual o als vapors dels humors seminals putrefactes». Galè va creure que l’esperma era un tòxic comparable a la sang menstrual i «estava convençut que el semen de la dona era més abundant, més humit i fred que el de l’home, motiu pel qual era encara més important evacuar-lo, ja fos mitjançant l’acte sexual o en el seu defecte per la masturbació.»

 

Però amb l’arribada de l’edat mitjana i de la inquisició arribaria l’època més dura per a les histèriques. I és que segons el director del Centre d’Estudis Freudians de Girona, que ha dedicat més de set anys a escriure La histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista, «el 80 per cent de les ‘bruixes’ que es van cremar a la foguera eren, en realitat, histèriques». «Quant algú veia una dona que patia una paràlisi o una convulsió ja l’assenyalaven i deien que estava fornicant amb el dimoni i que estava posseïda». La resposta de la societat de l’època no van ésser beuratges, fumigacions ni sondes de plom sinó un mètode una mica més expeditiu: la foguera.

D’altra banda, moltes dones arribarien a morir a causa de les sagnies que se’ls practicaven perquè els sortís la suposada sang impura.

 

Més tard arribaria la prescripció de la hidroteràpia, l’electroteràpia, l’hipnotisme o fins i tot les drogues com a mètodes per lluitar contra els símptomes histèrics. «A finals de segle passat i a principis d’aquest una histèrica podia haver estat operada moltes vegades», comenta Pueyo, que s’explica: «Si presentaven una contractura cervical no es paraven a pensar que fos un símptoma d’una altra cosa, de seguida posaven el bisturí.»

Segons Pueyo a les àvies actuals encara se’ls aplicaven corrents faràdiques contra les paràlisis parcials de cames o braços. El pensament mèdic sobre la histèria es reduïa –i no ha canviat gaire– a la consideració que era «una neurosi caracteritzada per la hiperexpresivitat somàtica d’idees, imatges i afectes, que s’eleven sobre un caràcter amb cinc trets principals: suggestivitat, disfòria, egolatria, mitomania i la inadequació sexual.»

 

La histèria, que segons José Miguel Pueyo, «ha fet història, bona part de la història dels discursos de domini» i ha estat utilitzada com a excusa per filòsofs i historiadors misògins, es caracteritza «perquè no sap viure i sempre està queixosa de tot». La histèria quasi ha desaparegut de les nomenclatures psiquiàtriques, però Pueyo defensa la seva vigència en noves presentacions adients a la nostra època.

 

SOM PARLATS PER L’ALTRE

El subjecte humà més que parlar és parlat per l’Altre, comenta el director del Centre d’Estudis Freudians de Girona. Quan Pueyo parla d’aquest Altre (amb majúscules), es refereix a l’inconscient. I és que els psicoanalistes, a diferència dels psicòlegs, basen el seu treball en l’inconscient de l’ésser humà i no en la consciència, en el jo. I a diferència dels psiquiatres, els psicoanalistes «escolten els problemes dels pacients, la seva història, la història també no dita, i això no per una raó humanística sinó perque en la història es troba la raó, la causa del seus patiments, i és la interpretació psicoanalítica la que dissol els símptomes i procura una vida més digne per al subjecte.

 

Publicat en el Diari de Girona, 13 de juny de 1999

Mònica Fajardo