L´home neuronal o dels límits de la psiquiatria biològica

 

Remuntar-se als orígens d’un determinat saber és condició necessària per entendre aquest mateix saber. Això també és aplicable a la branca de la medicina anomenada psiquiatria. La psiquiatria es va conformar com a ciència mitjançant l’assumpció de les taxonomies botàniques (classificació de les plantes en classes, gèneres, espècies…), més les hipòtesis neurofisiològiques i la moral del segle divuit. De llavors ençà, el saber psiquiàtric només ha presentat canvis com a conseqüència dels descobriments en l’àmbit de les neurociències. En altres paraules, aquesta disciplina s’ha inclinat cada vegada més pel que es dóna a la vista: descripcions de les conductes morboses (recollides en les nomenclatures que arriben d’ultramar i que ha assumit la psiquiatria europea: DSM-IV), i per les hipòtesis neurofisiològiques (disfunció dels neurotransmissors) i genètiques. Tot això en detriment de la clínica.

Quin és l’origen dels trastorns mentals? En el III Congrés Nacional de Psiquiatria celebrat a Platja d’aro, del 20 al 24 de setembre de 1998, hem sentit les consideracions de sempre. El catedràtic de la Universitat de Cadis, Joan Gibert, va afirmar que els símptomes poden venir per causes externes o per un desequilibri dels sistemes químic-cerebral; i es segueix parlant de l’antiquíssima predisposició, és a dir, que en una família de depressius és més fàcil que es doni un nou cas.

Es va rehabilitar així la tesi de Sherrington, creador del neologisme sinapsi a l’any 1897, per a designar la ramificació terminal de l’axó, i el descobriment de l’acció neurotransmissora de la norepinefrina (noradrenalina) a les terminacions nervioses del sistema simpàtic, a càrrec del suec Ulf von Euler, que com a recompensa va obtenir el 1970 el premi Nobel de Fisiologia i Medicina. Tanmateix, Charles B. Nemeroff, catedràtic de la Universitat d’Emory, afirma que en última instància els canvis bioquímics que es produeixen en el cervell són els agents desencadenats, tant de la depressió com de qualssevol trastorns. Igual opinió mantenia el doctor Gibert durant el Congrés, qui a més defensava l’eficàcia benefactora dels nous antidepressius, concretament la reboxetina. Exactament com fa més de 20 anys explicava Jean-Pierre Changeux en Home Neuronal, on exposava el seu reduccionisme neuronal, i més concretament sinàptic, imaginant la cura d’un malalt mental basant-se en el model de la diabetis: falta una substància (insulina) que un cop subministrada artificialment normalitza el defecte.

En aquest Congrés tampoc han faltat les hipòtesis genètiques, segons les quals els agents desencadenats dels trastorns mentals estarien inscrits en el codi genètic. Això també va ser defensat per Timothy Crew en el debat sobre l’esquizofrènia, entesa per ell com quelcom genètic, al X Congrés Mundial de Psiquiatria, l’any 1996, celebrat a Madrid. Tot en la mateixa línia teòrica que la del científic estadounidenc Dean Hamer, considerat com la màxima autoritat mundial en el camp de la genètica. Hamer, per defensar que la homosexualitat no és un trastorn de la conducta, afirma taxativament que està determinada, igual que la heterosexualitat, genèticament. El que s’ha trobat a faltar, perquè cap ponent n’ha fet menció, és la tesi de Wilhelm Johannsen (1857-1927), un dels fundadors de la genètica, qui va demostrà experimentalment que no tot està als gens, indicant així la interrelació interior-exterior. Tampoc s’ha plantejat el problema pràctic fonamental, com és que l’exhaustivitat de les descripcions dels trastorns mentals que recullen els manuals de psiquiatria, no tenen correspondència amb els tractaments farmacològics. No obstant això, Salvador Cervera, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP), opina que “no existeix cap comprimit que curi...”, ja que el seus efectes queden reduïts a dos tipus: antidepressius i tranquil·lizants. En resum, a les malalties mentals els correspon la inespecificitat de la farmacologia. El subjecte, d’altra banda, no està implicat en el patiment; és aquesta la manera que té la ciència de salvar el subjecte de la castració, mantenint així la morbidesa del gaudi.

Tampoc no s’ha parlat de la confusió que hi ha entre la depressió com a entitat nosològica i com a símptoma de diferents estructures clíniques. La depressió constitueix una declinació narcisística de l’estructura histèrica, aquest nom que ha esdevingut un insult i que obvien psiquiatres i terapeutes per raons morals, però sobretot per raons d’ordre teòric. S’exclou, per tant, el real en favor d’un fantasma que recobreix la veritat. I per altra banda, el suposat amo del saber ignora que el seu saber està animat pel discurs histèric: per aquell subjecte que el col·loca en aquest altíssim lloc per demostrar-li que el seu saber no assoleix el real del gaudi sexual, com ha demostrat recentment en un seminari sobre la dona, el psicoanalista gironí i president del Centre d’Estudis Freudians de Girona, José Miguel Pueyo.

La clínica psiquiàtrica, en definitiva, desvincula totalment el subjecte de la seva història. Contra aquesta robotització del subjecte, res millor que tornar a la vinculació del símptoma amb la història del subjecte. Però de la mateixa manera que la psiquiatria té limitacions, la psicoteràpia, com a reeducació emocional, és contrària al tractament del malestar en la cultura mitjançant la paraula alliberadora com a descobert la psicoanàlisi, és a dir, es vincula a l’ús quotidià de la paraula com ardit per a la suggestió i l’adoctrinament.

                                                                                                                                          

Jordi Fernández

Publicat en el Diari de Girona, febrer de 1999