Entrevista de Cristina Vila a Jordi Fernàndez,

psicoanalista i president de l'Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi

Entrevista a FeM Girona, al programa de la socióloga Cristina Vila, per a parlar de l'Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi (Universitat Lliure Popular de Girona), de clínica psicoanalítica, de la suggestió, impostura i engany de teràpies com el coaching, el Reiki, el mindfullness, el ioga, la espiritualitat, la homeopatia, la medicina integrativa, la bioenergètica, la medicina quàntica, etc., i de la importància cabdal de la ciència de la subjectivitat que és la psicoanàlisi per a permetre plantejar i desenvolupar un nou paradigma, epistemològic i ètic, i per tant lliure de qualsevol ideologia, en l'àmbit de les humanitats.

Entrevista completa

  

CV: Avui tenim amb nosaltres a en Jordi Fernàndez, psicoanalista, i president de l'Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi (Universitat Lliure i Popular de Girona). Benvingut Jordi i gràcies per compartir amb nosaltres aquest espai de ràdio.

 

JFC: Moltes gràcies a vostè per la invitació i salutacions cordials a totes les persones que ens escolten.

 

1-CV: La primera pregunta és obligada. ¿Què és la la Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi (Universitat Lliure i Popular de Girona) i per què heu decidit fundar una institució d’aquestes característiques?

 

JFC: L'Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi (Universitat Lliure i Popular de Girona) és una institució creada amb la finalitat de fer arribar la cultura i la psicoanàlisi a totes les persones interessades en el coneixement, en una època, entre la postmodernitat i la hipermodernitat, en la que sembla que tot estigui en contra de que les persones puguin culturitzar-se i disposar de les eines adients per analitzar i conèixer què és l’ésser humà i el sentit i funció de les seves produccions, dels objectes que oferta el mercat de la cultura, els símptomes socials, el discurs capitalista, etc. És en aquest sentit que la nostra institució és popular.

 

A més, en l’actualitat, gràcies a internet i al fet de pertànyer, encara, a Europa, és possible desenvolupar un projecte d’aquestes característiques sense dependre del finançament, ni de les pautes ideològiques, d’algunes institucions. D’aquí que sigui anomenada Universitat Lliure.

 

Que en el nom de la institució que tinc l’honor i la responsabilitat de presidir figuri Girona és òbvia. Els membres fundacionals vivim i treballem gran part del nostre temps en aquesta meravellosa ciutat i província.

 

En definitiva, l'Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi és un projecte que va molt més enllà en el sentit ètic i epistemològic que les universitats existents que s’ocupen d’alguna o altra manera de l’ésser humà i les seves produccions.

 

Aprofito per a dir que estem oberts a publicar els escrits que altres intel·lectuals, o qualsevol persona, ens enviïn a través de l’apartat contacte de la pàgina web www.ulp-gi.com, o directament a l’adreça electrònica  info@ulp-gi.com. I també voldria afegir que qualsevol aportació econòmica destinada al desenvolupament de la ULP-Gi serà benvinguda.

2-CV: Has introduït un terme que, com a sociòloga, m’interessa moltíssim i m’imagino que als oients, pel fet de viure en aquesta època, també els interessa: la postmodernitat. ¿Què ens pot dir la psicoanàlisi sobre la postmodernitat?

 

JFC: Per respondre a aquesta qüestió em sembla aclaridor començar amb un aforisme del psicoanalista parisenc Jacques Lacan, un aforisme que apunta a la formació del psicoanalista, que diu: «que renunciï aquell, [a la pràctica de la psicoanàlisi] que no pugui unir el seu horitzó a la subjectivitat de la època.»

 

La psicoanàlisi, com a ciència de la subjectivitat que és, no pot ser aliena als discursos de la època. ¿Per què?

 

Els psicoanalistes sabem, des de Freud, que aquests discursos, sempre travessats per desitjos, determinen el subjecte. Lacan va conceptualitzar aquests discursos com Altre familiar i Altre sociocultural i polític, i va demostrar que l’Altre que ens habita, l’inconscient en el que hi viu cadascú, és una resposta, sempre singular, als desitjos d’aquests discursos. Per altra banda, també és constatable que molts d’aquests discursos no són precisament bons tot i estar embolcallats, en no poques ocasions, d’un fals humanisme.

 

És en aquest sentit que la família, el lloc i la època, determinen subjectivitats. No és el mateix haver nascut a Girona que a Sevilla, a París o a New York, ni tampoc és el mateix haver nascut a la època victoriana, que a l’Edat Mitjana o a la postmodernitat. Ni en una família que en una altra. És a dir, en una estructura familiar x, en un moment y, i un lloc z hi haurà les coordenades d’una persona, aquest quelcom que fa ésser a aquesta persona determinada com és, desitja, pensa i en conseqüència produeix.

 

Per exemple, si nosaltres anem al quiosc a comprar una revista. Doncs no és el mateix un quiosc a Girona que un quiosc a París. A París, trobaríem desenes de revistes sobre política, història, filosofia, pediatria, psicologia… en les que el nivell no té res a veure amb les revistes que podem trobar aquí, i no només perquè en aquelles revistes sempre es troben articles escrits per psicoanalistes, tot i que el desig de saber i el dubte metòdic que anima als psicoanalistes fa que pugi el nivell de tots les altres sabers. A Espanya, els darrers anys, han desaparegut moltes revistes culturals. Jo no criticaré el futbol, ni diré que alguns programes tipus Gran Hermano o lvame haurien de desaparèixer… el problema és que a la gent només se li doni de "menjar" això, que només tinguin aquestes referències... i el més tràgic és que tot i que un tingui la il·lusió de que és feliç només amb un mòbil, dues birres i mirant Gran Hermano, resulta que hi ha un altre més espavilat que és queda amb tota la plusvàlua d’allò que consumeix. És a dir, que allà on un subjecte imagina narcisísticament que gaudeix, pot estar gaudit per altre .

 

3-CV: Què vol dir amb l’Altre?

 

JFC: L’Altre, amb A majúscula, és l’inconscient freudià en terminologia lacaniana. Generalment, el primer suport de l’Altre familiar és la mare, però pot ser una àvia, una tieta, un germà o una institució. I aquest Altre familiar, que tradicionalment està conformat per una mare, un pare i potser germans, s’inscriu en un Altre més ampli que anomenem Altre sociocultural i polític.

 

Doncs bé, en psicoanàlisi, el primer moment constitutiu de qualsevol persona, el primer temps lògic del complex d’Èdip, respon al nom d’alienació. Per a què l’ésser humà pugui sobreviure a la prematuritat del seu naixement és necessària l’alienació als significants d’aquest Altre familiar, sempre inscrit en l’Altre sociocultural i polític, que té lloc durant els primers anys de vida.

 

Alguns autors han volgut veure en la potenciació d’aquesta fase primerenca la solució a tots els seus malestars. Estic pensant en aquells que defensen els postulats de la teoria de l’apego (afecció) i d’altres idees semblants que són reformulacions d’això mateix. Però és tot el contrari. La primera mancança, com ha descobert la psicoanàlisi, d’aquestes propostes és que per a què l’ésser humà assoleixi la dignitat ètica del desig és indispensable que es produeixi una operació de separació, sense la qual apareixeran multitud de símptomes greus, alhora que un es quedarà instal·lat en l'infantilisme psíquic, quan no autisme, que acompanyaran al subjecte tota la seva vida, a no ser que truqui a la porta del psicoanalista. Aquesta operació de separació en psicoanàlisi s’anomena Metàfora Paterna o Funció-del-Pare.

 

4-CV: Ui, això sembla una mica misogin...

 

JFC: Només ho ha semblat a algunes feministes poc rigoroses, com Janine Chasseget-Smirgel, Dorothy Dinnerstein, Nancy Chodorow , Jessica Benjamin o Margaret Mitscherlich-Nielsen, les quals, després de fer una lectura ideològica, i per tant errònia, d’aquests i altres descobriments psicoanalítics, van afirmar que la psicoanàlisi contribuïa a la adaptació de la dona al sistema social patriarcal, obstaculitzant d’aquesta manera la seva emancipació. Res més lluny de la veritat.

 

En primer lloc, ¡¡¡com oblidar que va ser Sigmund Freud el primer en la història en donar la paraula a la dona i escoltar-la amb tot el rigor ètic i epistemològic, amb la finalitat de dissoldre els seus malestars i assolir una vida digne!!!! Tot el contrari al maltractament que filòsofs, teòlegs, metges, psiquiatres i pedagogs de totes les èpoques havien infligit, i continuen infligint, a les dones en relació amb la salut psíquica sense la qual no és possible tampoc la salut física. És a dir, Freud va ser el primer en treballar per a una autèntica emancipació de la dona, d’una emancipació que no es limita a l’àmbit social, tot i que les fites en aquest àmbit són també desitjables. Aquestes qüestions tant importants, per altra banda, estan excloses de la bibliografia de les disciplines d’humanitats de moltes Universitats espanyoles, a diferència, per exemple, de les Universitats franceses, angleses i alemanyes.

 

En segon lloc, aquelles feministes no van entrendre, potser per la prestància imaginària del llenguatge, que acostuma a conduir a interpretacions esbiaixades de la veritat que vol expressar, i de la qual no van saber desfer-se’n, o fins i tot per la interferència d’un odi inconscient al pare, no resolt, un odi que, per lo demés, acostuma a estar causat per la impotència del pare respecte a la funció que té encomanada des dels orígens de la cultura, en qualsevol cas, no van poder entendre que en psicoanàlisi Funció-del-Pare significa una operació matemàtica, que pot portar a terme qualsevol, el pare, la mare, un tiet o una institució, sempre i quan el seu agent produeixi la salutífera separació del subjecte al qual es dirigeix respecte l’objecte petit a, pèrdua que serà, des d’aleshores, la causa del desig, que és el motor de la vida. D’aquesta funció, en definitiva, depèn la nostra manera d’ésser en el món i la nostra identitat i elecció d’objecte sexual.

 

5-CV: Què és l’objecte a?

 

JFC: Lacan va dir que va ser la seva única aportació a la psicoanàlisi, sentència amb la que va voler incidir en la seva importància cabdal en la vida psíquica, per a la comprensió de tantes coses i per a un millor savoir faire del psicoanalista en la seva pràctica clínica.

 

L’objecte petit a, per aquells que no estan avesats en la terminologia psicoanalítica, és un concepte lacanià que designa allò Real impossible, que és necessari que no existeixi, ja que en el cas de no haver-lo perdut en absolut el resultat és la psicosi; i que no sigui tampoc una aspiració o pretensió d’assolir per part del subjecte, animat per una nostàlgia que troba aquí la seva arrel última, ja que d’assolir-ho seria el pitjor, el gaudi absolut i etern, sempre mortificant, qüestió patològica que no deixa d’insistir en les neurosis tant com determinar el discursos del misticisme, la religió, la filosofia i també la ciència.

 

6-CV: Aclarides aquestes qüestions, tornem amb la posmodernitat

 

JFC: Ara ja podem entendre una mica més que als psicoanalistes ens interessa conèixer què és la postmodernitat perquè és el suport de l’Altre sociocultural i polític actual. A un dels capítols del darrer llibre del Dr. Pueyo, La otra escena de la corrupción, es poden llegir totes les característiques fenomenològiques i les raons estructurals de la postmodernitat, per aquells que estiguin interessats en ampliar el que estic dient aquí. I ara és quan es pot introduir un descobriment psicoanalític importantíssim, recollit en la obra que acabo de citar: la raó estructural i fonamental de la postmodernitat, que ha passat per alt a destacats pensadors postmoderns com Gilles Lipovetski, Jean-François Lyotard, Jürgen Habermas, Gianni Vattimo, Jean Baudrillard o Zygmunt Bauman: el declivi de la Funció-del-Pare.

 

Les conseqüències d’aquest declivi de l’operador de la realitat psíquica, que ens socialitza en metaforitzar les pulsions agressives i incestuoses del complex d’Èdip, es manifesta en els símptomes de la època: addiccions a les drogues i als gadgets científico-tecnològics, anorèxies en el sentit del desig de no res, que pot ser el desig de no menjar però també no voler estudiar ni treballar, corrupció en totes les seves formes, tota mena de patologies sexuals, terrorisme, violència de gènere, etc., etc.

 

L’altre qüestió fonamental per a entendre la subjectivitat de la època en la que vivim és l’èxit del discurs capitalista, ja sigui neoliberal o marxista. No deixa d’ésser curiós que el què és el discurs capitalista no ho sabem per cap economista sinó per Jacques Lacan. Una de les moltíssimes  aportacions genials d’aquest psicoanalista irrepetible va ser la mathematització del discurs capitalista, que va presentar a la Universitat de Milà l’any 1972. Gràcies a aquest discurs podem entendre qüestions com en què consisteixen la caiguda dels metarrelats que donaven consistència imaginària a les persones i la dissolució dels llaços socials tradicionals. Això ho podem veure, per exemple, als restaurants, on veiem cada vegada més famílies que no parlen perquè estan tots mirant el mòbil.

 

7-CV: Com a sociòloga, com a mare i com a persona interessada en la cultura m’inquieta que assignatures com filosofia i lletres estiguin perdent pes o desapareixent de la educació obligatòria. També és inquietant la desaparició progressiva de les humanitats a tots els àmbits: de la Universitat, dels mitjans de comunicació, de la política...¿Què en pensa vostè al respecte?

 

JFC: Efectivament, el nivell cultural és cada vegada més baix en els àmbits que vostè ha esmentat. La desaparició de revistes, la poca promoció dels bons llibres i la pràcticament nul·la presència en ràdio i televisió de programes culturals amb veritable esperit epistèmic, crític i analític, supera en tots els aspectes el que el sociòleg  Guy Debord va presentar a La société du spectacle, publicat l’any 1967.

 

Però cal subratllar que la culpa d’això no és exclusiva del discurs capitalista, discurs que entre d’altres coses promou el consum irreflexiu i acrític d’objectes que prometen la felicitat però obsolets en ésser adquirits, i així fins a esclatar. La culpa la tenen, en primer lloc, els catedràtics i professors de totes les disciplines d’humanitats. La desídia intel·lectual en grau superlatiu d’aquells que havien de saber explicar la importància cabdal de les seves disciplines per a la millora de les persones i les societats comença quan ignoren els descobriments psicoanalítics. Però no tot està perdut. En realitat està tot per fer. Aquest és un dels objectius fonamentals de l'Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi i d’aquells que en formem part. Els articles que es publiquen a la web de la ULP-Gi i alguns petits escrits que anem posant a les xarxes socials són una mostra del que anirem presentant en propers llibres, conferències, seminaris i cursos que estaran oberts a tothom qui estigui interessat.

 

8-CV: Expliqui millor això que acaba de plantejar de que la crisi de les humanitats comença en ignorar els descobriments psicoanalítics. Podria semblar una afirmació exagerada i propagandística

 

JFC: En realitat és molt senzill d’entendre. Nosaltres defensem que s’ensenyi filosofia, religió, antropologia, sociologia, psicologia, lingüística, literatura, història, topologia, àlgebra etc., etc. Si traiem les paraules i idees que han donat totes aquestes disciplines al patrimoni cultural....¿Què quedarà al cap de les persones?, ¿i què podrem fer i de què podrem parlar amb allò que queda? ¿Què tu siguis del Barça i jo del Girona, si em permets l’exemple futbolístico-social, i ens matem?

 

Dit això, cal afegir que no és possible entendre de què van aquests sabers si no s’explica, en primer lloc, què és el llenguatge humà i com funciona, qüestió fonamental que ha descobert la psicoanàlisi, descobriment que supera les aportacions a la lingüística de reconeguts lingüistes com Saussure, Benveniste, Jakobson o Chomsky.

 

Una de les innombrables genialitats de Sigmund Freud va quedar per a sempre recollida en la seva obra Die Traumdeutung, La interpretació dels somnis, publicada l’any 1900. En aquesta obra, que no han sabut llegir ni explicar a les facultats d’humanitats, Freud es va anticipar i superar a Ferdinand de Saussure, el conegut com a pare de la lingüística estructural amb el seu signe lingüístic, presentant les lleis de l’inconscient que, com bé va dir Lacan, està estructurat com un llenguatge.

 

Quines són aquestes lleis? Freud les anomenà condensació i desplaçament. Lacan, gràcies als seus coneixements de lingüística, els va reformular, amb l’objectiu de formalitzar la ciència de la subjectivitat que és la psicoanàlisi, com a metàfora i metonímia, però en un sentit diferent al que aquests trops tenen en retòrica. A partir d’aquí la cosa és complica una miqueta amb l’àlgebra, els grafs, els mathemes, la topologia i la teoria dels nusos, etc., amb els que Lacan va saber formalitzar la psicoanàlisi per a una millor transmissió dels descobriments que el discurs psicoanalític propicia, i un millor fer en la clínica i en la psicoanàlisi aplicada a la cultura.

 

Però el que vull transmetre ara amb claredat és que aquests descobriments psicoanalítics, que són d’una potència extraordinària, són com un microscopi de la més alta ampliació i resolució possible, que permeten llegir com no s’havia fet mai i sobre tot d’una manera aliena als prejudicis ideològics, és a dir, donant llum a tota la producció filosòfica, religiosa, literària, científica i, en definitiva, de tots aquells constructes produïts per l’home, des dels orígens dels temps, amb un sentit i funció determinats, i que conformen allò que anomenem cultura. En això consisteix, una miqueta, el que nosaltres hem conceptualitzat com a nou paradigma epistemològic, paradigma que només és possible en virtut de l’articulació del saber amb la veritat d’un subjecte que, si la ciència i la tecnologia no ho fan desaparèixer, serà per sempre freudià en honor al seu descobridor.

 

9-CV: Però què diferencia allò que pugui dir la psicoanàlisi de l’art, la literatura, la filosofia, la religió, la sociologia, o la sexualitat, del que ja han dit els teòrics d’aquestes disciplines que són aliens a la psicoanàlisi?

 

JFC: La diferència fonamental és que la psicoanàlisi parla des del que es va descobrint i constatant a la clínica psicoanalítica, que és una clínica del cas per cas. Aquesta qüestió, que s’ha tractat en treballs que aborden la psicoanàlisi en intensió i la psicoanàlisi en extensió, es pot explicar fàcilment mitjançant la metàfora que va fer servir Leonardo da Vinci per distingir l’escultor del pintor, és a dir, la via de levare versus la via de porre.

 

Tots els teòrics aliens a la psicoanàlisi serien com els pintors, és a dir, que les seves produccions, les seves teories, consisteixen en la via de porre, en afegir pigment i pasta sobre una tela (el que ha produït l’ésser humà, per exemple la religió). Doncs bé, el teòric afegiria la seva ideologia i prejudicis en la lectura d’un text determinat, per exemple la Biblia, de manera que més que parlar de l’objecte que pretén dilucidar, parla, sense saber-ho perquè és quelcom inconscient, de la seva subjectivitat.

 

Per altra banda, hi ha la via de levare, característica del psicoanalista, que consisteix en anar traient les capes més superficials per arribar a la essència, a allò fonamental i estructural que produeix i sustenta la forma aparent.

 

10-CV: Si he entès bé, el fonament de la psicoanàlisi en extensió, allò que diu la psicoanàlisi sobre, segons les seves paraules, les produccions dels homes, dels objectes i idees que conformen la cultura, és la clínica psicoanalítica.

 

JFC: Ho ha entès vostè perfectament

 

11- CV: Aleshores, caldria que tothom que fes cultura i que parlés sobre cultura, s’analitzés?

 

JFC: No tothom té la necessitat de trucar a la porta del psicoanalista. Però és una obvietat que aquells qui no s’han analitzat, no saben què produeixen en allò que escriuen o diuen. Això és constatable tant en els poetes, com en els teòlegs, els filòsofs, etc., com en aquells que pretenen parlar o teoritzar sobre aquestes produccions sense haver passat pel divan.

 

12-CV: Donat la referència continuada a la clínica, no puc sinó fer la última pregunta sobre aquests qüestió. Sembla que la clínica psicoanalítica ha quedat antiquada. La gent prefereix el coaching o altres tipus de teràpies.

 

JFC: Tornem al quiosc. Un exemple: la contra de la Vanguardia. Un dia sí, i un altre també, apareixen personatges sinistres defensant idees antiquíssimes i contrastadament perjudicials. Nosaltres hem escrit desenes d’articles, tots publicats a la web de la ULP-Gi, analitzant-ho.

 

Però pregunti’s vostè: a qui l’interessa això? El capitalista, tot i que des del desconeixement, sembla que pensi que la psicoanàlisi i la dignitat ètica i epistemològica del subjecte que només els psicoanalistes defensem va en contra dels seus interessos. En realitat, això no és així. La psicoanàlisi no pretén acabar amb el capitalisme ni renunciar al desenvolupament científic-tecnològic. Però potser seria possible un nou sistema sociopolític que, sense renunciar als avantatges que el progrés propicia, permetés el desenvolupament del subjecte descobert per Freud. El que sí sabem és que a aquest subjecte encara no li han donat cap oportunitat. Ni la educació, ni la moral religiosa, ni les ètiques tradicionals, ni el Dret, institucions en les que descansa una cultura neuròtica i superjoica, però que la posmodernitat no pot sinó empitjorar, han possibilitat el sorgiment del subjecte al desig, només en virtut del qual seria possible una vida millor a la coneguda fins ara.

 

Per altra banda hi ha el declivi de la Funció-del-Pare en la posmodernitat que, juntament amb la manca d’anàlisi, condueixen al subjecte al pitjor. Per això el discurs capitalista s’afana en introduir objectes que desorientin a les persones i que sobretot anul·lin la seva humanitat alhora que es queda amb tota la plusvàlua, una des-humanitat que, caracteritzada per l’absència d’esperit epistèmic, crític i analític, no pot sinó anhelar el gaudi mortificant que oferten totes les teràpies fonamentades en l’adoctrinament, la suggestió i la impostura com el coaching, el Reiki, el ioga, la meditació, el mindfullness, la espiritualitat, la homeopatia, la medicina integrativa, la bioenergètica, la medicina cuántica, etcétera, sense oblidar els llibres d’autoajuda i de filosofia pràctica que no fan sinó que rehabilitar el pitjor de les etapes més fosques de la humanitat que seria desitjable no repetir.

 

Tanmateix, tampoc és saludable emmascarar el símptoma amb consells cognitius-conductuals i encara menys amb medicació. Tot i que la medicació pot ésser indispensable en un moment puntual, si es tracta d’un símptoma neuròtic només es reprimirà i cronificarà el problema, en la majoria dels casos empitjorant-lo, motiu pel qual la crítica a la psicoanàlisi de que el tractament és llarg perd tot el sentit; i si es tracta d’una psicosi, encara pitjor, ja que la medicació antipsicòtica farà d’aquella persona poc més que un animalot sense ànima, aniquilant d’aquesta manera qualsevol altra possibilitat d’una vida més digne per aquesta persona i els seus familiars.

 

13-CV: Què podem fer davant d’aquest panorama?

 

JFC: Anàlisi, anàlisi i anàlisi. Que no ens vulguin vendre motos rovellades ni donar gat per llebre. Per això hem creat l'Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi, escrivim articles i llibres, i organitzem cursos, sense oblidar el treball clínic, que és fonamental.

 

Qui vulgui llegir els nostres treballs, inscriure’s als nostres cursos, o trobar un analista per analitzar-se, això darrer molt recomanable per a tothom pels múltiples beneficis que aporta, ja que a més de dissoldre els símptomes patològics que descriu la psicopatologia i els malestars, per permetre un nou posicionament subjectiu, dóna un plus, un coneixement i una capacitat per viure més dignament i joiosament, de manera veritablement ètica i responsable, pot consultar la web www.ulp-gi.com.

 

14-CV: Moltes gràcies Jordi per haver vingut a parlar-nos d’aquest interessantíssim i profitós projecte per a totes les persones que porteu a terme des de l'Associació de Psicoanàlisi de Girona ULP-Gi.

 

JFC: Moltes gràcies a vostè per haver-me convidat al seu programa i a tots els oients. Fins a una propera ocasió que espero sigui aviat.

Fes click a la imatge per escoltar el programa
Fes click a la imatge per escoltar el programa
Fes click a la imatge per escoltar el programa
Fes click a la imatge per escoltar el programa