Professors: Sergio Domínguez (psicoanalista) i Dr. Josep Miquel Pueyo (psicoanalista)

Dies: 28 de setembre i 5,19 i 26 d’octubre i 9 de novembre de 2019

Horari: de 10.30h a 13.30h

Lloc: Museu del Cinema. Girona

Organitza: Associació de Psicoanàlisi ULP-Gi i Museu del Cinema

El cinema i la psicoanàlisi van néixer a la vegada i han caminat junts des de la modernitat fins a l'actual hipermodernitat. En el múltiple interès de la psicoanàlisi sempre s'hi han trobat l'art, les ciències socials i humanes, la religió i, indiscutiblement, el cinema.

 

 

Orson Welles (1915-1985), Ingmar Bergman (1918-2007) i David Fincher (Denver, Estats Units, 1962), juntament amb els seus personatges i els comentaristes de les seves pel·lícules seran els protagonistes que exposarem a la llum dels descobriments de Sigmund Freud i Jacques Lacan (1901-1981), a partir de tres pel·lícules excepcionals de la història del cinema. Amb Citizen Kane, 1941, transitarem el complex d'Èdip fins al fantasma. Clarificarem el concepte de màscara i conflicte psíquic a Persona, 1966, aspectes, entre altres, que mereixen una lectura diferent de la tradicional del que s'ha considerat el film més personal del genial director suec. Per últim, parlarem de l'inconscient, de la pulsió de mort, del bé i del mal, i de la proposta de la creació d'un futur nou i suposadament millor en una de les pel·lícules més hipermodernes de la història del cinema, Fight Club, 1999.

 

 

Preu: 85 €; Club d’Actors: 65 €; Club Cultura: 70€; jubilats i aturats 70 €.

 

Inscripció i matrícula: fins al 14 de setembre, personalment, a la taquilla del Museu del Cinema o per c/e: institutestudis@museudelcinema.cat i ingressant l’import de la matrícula al compte corrent de Caixabank ES14 2100 0002 55 0201426275, indicant el nom de l’alumne i Curs Cinema i Psicoanàlisi

Sessions 1-2

Orson Welles (1915-1985): L’obra que no cessa d’escriure’s

 

Analitzarem Ciutadà Kane, 1941. Pel·lícula que encara figura en totes les llistes entre les deu millors pel·lícules de la història. Va ser escollida la millor pel·lícula per «Sight & Sound», la revista del British Film Institute durant cinquanta anys consecutius.

 

 

Sinopsi

 

Un important magnat nord-americà, Charles Foster Kane, propietari d’una important cadena de diaris, d’una xarxa d’emissores de ràdio, de dos sindicats i d’una inimaginable col·lecció d’obres d’art, mor a Xanadú, el seu fabulós castell d’estil oriental. L’última paraula que pronuncia el Sr. Kane abans d’expirar és `Rosebud´, un enigmàtic significant que desperta una enorme curiositat tant en la premsa com en la població. Un periodista s’obsessiona i comença a investigar per desentranyar el misteri.

 

Fitxa tècnica

 

Títol original: Citizen Kane

 

Any: 1941

 

Durada: 119 min.

 

País: Estats Units

 

Direcció: Orson Welles

 

Guió: Orson Welles i Herman Jacob Mankiewicz

 

Música: Bernard Hermann

 

Fotografia: Gregg Toland (B&W)

 

Repartiment: Orson Welles, Joseph Cotten, Everett Sloane, George Coulouris, Dorothy Comingore, Ray Collins, Agnes Moorehead, Paul Stewart, Ruth Warrick, Erskine Sanford, William Alland, Alan Ladd, Arthur O'Connell

 

Productora: RKO / Mercury Theatre Productions

 

Gènere: Drama | Periodisme. Pel·lícula de culte

 

Premis: 1941. 9 nominacions als Premis Oscar. Oscar al Millor guió original. Millor pel·lícula al National Board of Review. Millor pel·lícula al Cercle de crítics de Nova York.

 

 

Què diuen alguns intel·lectuals sobre la pel·lícula?

 

François Truffaut confessa, «Pertanyo a aquesta generació de directors que va començar a fer pel·lícules gràcies a Citizen Kane.»

 

José Luis Borges afirma ,«M’atreveixo a sospitar que Citizen Kane perdurarà com `perduren´ certs films de Griffith o de Pudovkin, el valor històric ningú ho nega, però ningú es resigna a tornar a veure. Pateix de gegantisme, de pedanteria, de tedi. No és intel·ligent, és genial: en el sentit més nocturn i més alemany d'aquesta mala paraula.»

Per Jean-Paul Sartre, «Citizen Kane podria haver estat interessant pels americans, però està completament “passada” per nosaltres, perquè la pel·lícula sencera es basa en un concepte erroni d’allò que és el cinema. La pel·lícula està explicada en un temps passat, quan tots sabem que el cinema s’ha d’explicar en present. El cinema en pretèrit és l’antítesi del cinema. Per tant, Citizen Kane, no és cinema.

 

Orson Welles diu de `Rosebud´, «Simplement és un truc o millor dit un recurs de mal gust, un gag barat i freudià.»

 

 

Aspectes artístics i tècnics de la pel·lícula

 

• Orson Welles, un geni precoç. La seva vida i creació artística.

 

• Equip tècnic de la pel·lícula: el paper dels guionistes, el director de fotografia i els actors.

 

• Ciutadà Kane avui i en la història del cinema.

 

 

Visió psicoanalítica?

 

•  Psicoanàlisi en Intensió i en Extensió, un binomi original.

 

•  Què diuen S. Freud i J. Lacan dels artistes?

 

•  Del complex d’Èdip al fantasma. Construcció de la subjectivitat; conceptes teòrics i de la clínica psicoanalítica en la pel·lícula.

 

• El que ens ensenya Ciutadà Kane. Què diu Orson Welles, la crítica cinematogràfica i altres comentaristes de la pel·lícula.

Sessions 3-4

Ingmar Bergman (1918-2007): Un artista tan prolix com singular.

 

Analitzarem aspectes de la vida i obra de l’autor a partir de Persona, 1966. La pel·lícula més personal del genial suec, la més trencadora i avantguardista, que va representar un punt d’inflexió en la seva carrera. En l’enquesta de la revista «Sight & Sound» de 1972, Persona, 1966, va ser classificada com la cinquena millor pel·lícula de tots els temps.

 

Sinopsi

 

Elisabeth Vogler (Liv Ullmann) és una cèlebre actriu de teatre que, després de quedar-se muda durant una representació d’Electra, és hospitalitzada. El diagnòstic després de diferents proves mèdiques mostra que no pateix cap símptoma neurològic ni histèric. L’actriu persisteix en la seva mudesa i resta ingressada a la clínica fins que la doctora (Margaretha Krook) confia a la infermera Alma (Bibi Andersson) la feina terapèutica de treure a la pacient del seu pertinaç mutisme a la casa propietat de la doctora situada a la vora del mar.

 

 

Fitxa tècnica

Títol: Persona

 

Any: 1966

 

Durada: 81 min.

 

País: Suècia

 

Direcció: Ingmar Bergman

 

Guió: Ingmar Bergman

 

Música: Lars Johan Werle

 

Fotografia: Sven Nykvist (B&W)

 

Productora: Svensk Filmindustri (SF)

 

Reparto: Liv Ullmann, Bibi Andersson, Margaretha Krook, Gunnar Björnstrand, Jörgen Lindström

 

Gènere: Drama. Intriga | Teatre. Pel·lícula de culte

 

Premis: 1967. Nominació a la Millor actriu estrangera (Bibi Andersson) als Premis BAFTA. Millor pel·lícula i actriu (Bibi Andersson) als Premis Guldbagge (Suècia).

 

 

Què s’ha dit de la pel·lícula?

Per François Truffaut, «Els seus primers plans són un espectacle en sí mateixos, tot passa en un gest, uns ulls que s’obren, una boca que es tanca, un crit o un murmuri. `El rostre humà és una de les coses més cinematogràfiques que existeixen´.»

 

Susan Sontang afirma que «En les narracions tradicionals es subministra a l’espectador informació completa, mentre que en les noves narratives, entre les quals es troba Persona, 1966, es frustra deliberadament el desig de saber de l’espectador.» La reconeguda assagista i realitzadora nord-americana afegeix «Jo no sé qui és el nen, no es pot dir de qui és el nen perquè a més la imatge no es veu clara.»

 

Ingmar Bergman diu, «Sento que, a Persona, 1966, i més tard a Gritos y susurrros, 1972, vaig poder anar tan lluny com vaig poder. I és que en aquests dos casos, quan es treballa amb total llibertat, vaig a tocar els secrets sense paraules que només el cinema pot descobrir. Persona, 1966, va ser la pel·lícula que em va salvar la vida.»

 

 

Aspectes fonamentals artístics i tècnics del director i de l’equip de la pel·lícula

 

• Relació entre la vida personal i artística del director de cinema, teatre, guionista suec.

 

• Context històric. Les avantguardes cinematogràfiques i la influència de Bergman en el cinema.

 

• Elements tècnics i narratius prominents de la pel·lícula. En quina mesura

 

Persona, 1966, és una pel·lícula rupturista?

 

Ingmar Bergman des de la psicoanàlisi

 

• Què diuen i què ometen els crítics i el propi Bergman.

 

• El conflicte modern que planteja la pel·lícula.

 

• La prolixitat com a recerca incessant del realitzador d'allò per sempre perdut i la sublimació.

 

• Aspectes rellevants que presenta la pel·lícula en relació a la psicoanàlisi. Aclariment de conceptes comuns del film, per exemple, la màscara, el sentit del silenci, la identificació, el mite del vampirisme, als quals cal afegir la teràpia a la manera de la Ego psychology.

Sessió 5

David Fincher (Denver, Estat Units, 1962), un cineasta postmodern.

 

El club de la lluita (Fight Club, 1999). Basada en la novel·la homònima del nord-americà Charles Michael Chuck Palahniuk, està considerada per molts una de les millors pel·lícules de la dècada dels 90, així com una de les més controvertides, discutides i importants que tanca el segle XX. Aquest film ens permetrà profunditzar en l’anàlisi del discurs subjectiu de l’hipermodernitat i en les diferents propostes imaginàries i/o ideològiques que es plantegen.

 

 

Sinopsi

 

Un jove fastiguejat de la seva vida procura alliberar-se de l’insomni. En un viatge en avió coneix a un venedor de sabó que sosté una teoria singular sobre la vida: el perfeccionisme en la bondat és cosa de gent feble, només l’autodestrucció fa que la vida valgui la pena de ser viscuda. Ambdós personatges decideixen llavors fundar un club secret de lluita on poder descarregar les seves frustracions, per tant, el seu malestar en la cultura i assolir així el seu objectiu.

 

 

Fitxa tècnica

 

Títol original: Fight Club

 

Any: 1999

 

Durada:139 min.

 

País: Estats Units

 

Direcció: David Fincher

 

Guió: Jim Uhls (Novela: Chuck Palahniuk)

 

Música: The Dust Brothers, Michael Simpson, John King

 

Fotografia: Jeff Cronenweth

 

Repartiment: Edward Norton, Brad Pitt, Helena Bonham Carter, Meat Loaf, Jared Leto, Van Quattro, Markus Redmond, Michael Girardin, Rachel Singer, Eion Bailey, David Lee Smith, Zach Grenier, Richmond Arquette, David Andrews, George Maguire, Eugenie Bondurant, Christina Cabot, Sydney 'Big Dawg' Colston, Tim DeZarn, Christie Cronenweth, Ezra Buzzington, Dierdre Downing-Jackson, Bob Stephenson, Charlie Dell, Rob Lanza, Holt McCallany, Joel Bissonnette

 

Productora: Fox 2000 Pictures / Regency Enterprises / Linson Films / Atman Entertainment / Knickerbocker Films / Taurus Film

 

Gènere: Drama. Thriller | Sàtira. Drama psicològic. Pel·lícula de culte. Comèdia negra

 

 

Què diuen de la pel·lícula els membres de l’equip artístic?

Per David Fincher, «El protagonista tracta de fer tot el que li van ensenyar a fer, buscant encaixar en el món convertint-se en ser el que no és. El narrador no pot trobar la felicitat, així que recorre el camí de la il·luminació des d’on ha de `matar´ als seus pares. Amb Tyler Durden, mata al seu Déu fent coses que se suposa que no ha de fer. Per completar el procés de maduració, el narrador ha de matar al seu mestre, Tyler Durden.»

 

Per al guionista Jim Uhls, «El club de la lluita, 1999, és com una comèdia romàntica. Té a veure amb les actituds dels personatges cap a una relació sana, que és una gran quantitat de comportament que sembla poc saludable, però que de fet funciona per a ells perquè ambdós personatges estan fora de l’abast psicològicament.»

 

Edward Norton diu que «La pel·lícula examina els conflictes de valors de la Generació X, (generació del baby boom, dels anys 60 a mitjans dels 80 del segle XX), com la primera generació citada a la televisió, que té el seu sistema de valors dictat en gran mesura per la cultura publicitària, incloent valors que un podria aconseguir com la felicitat espiritual a través de la pantalla per després despertar al buit d’aquest sistema de valors rebuts.»

 

Brad Pitt opina que «El club de la lluita, 1999, és una metàfora de la necessitat de travessar els murs que posem al voltant de nosaltres mateixos.»

 

Aspectes tècnics fonamentals de la pel·lícula

• David Fincher, un director heterogeni. Repàs dels treballs més importants d’aquest realitzador de cinema i televisió.

 

• El cinema hipermodern, les seves principals característiques.

 

• Elements tècnics i narratius destacats de la pel·lícula.

 

 

EL CLUB  DE  LA  LLUITA, 1999, des de la psicoanàlisi

 

• La subjectivitat hipermoderna en la pel·lícula. El tractament de la violència, nihilisme, deflació de la Funció-del-Pare, aspectes de la masculinitat i decadència del sistema capitalista.

 

• Estructura de la subjectivitat, què és l’inconscient, la pulsió de mort, i sobre el bé i el mal.

 

• Anàlisi de la moralina que proposa la pel·lícula sobre com i des d’on s’hauria de tornar a reconstruir la vida individual i social.